PORTELL s. XVII (1601-1639)                                                                              www.portell.tk


 

 

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

 

1601

Octubre,25. En una visita pastoral [del arquebisbe Alonso Gregorio] a la Iglesuela, el 25 d’octubre de 1601, apareix una petita referència a un portellà:

<<Celebrn. de Jayme Miralles, con 10.000 s. propiedad y 500 s. de pensión; y obligación de 3 mis. seman. el coro y enseñar letras y doctrina christ.; ante not. Hierónimo Vidal (1067-1567) [¿?]. Patronos los Jurados, y consº secreto de este lugar. Capellán Mn. Miguel Gil. Paga los dichos 500 s. Bernard de Miralles de Portiel.>>

Sabem, pel mateix document, que qui fa la visita pastoral és “el arzobispo Alonso Gregorio, de humilde cuna (1593-1602), que cual evangélico brilló por su generosidad y desvelo, llamándole el pueblo ‘padre de los pobres’. Realizó 3 visitas a su diócesis”.

[MARTÍNEZ CALVO, Pascual. Historia de Castellote y la Comarca, p. 321. Hechos y dichos. Zaragoza, 1992]


Ho trobem també en un llibre de Pere-Enric Barreda, en dos llocs: el primer dins del capítol "Nuevas fundaciones eclesiásticas (1555-1592)". El segon és el "La visita pastoral de 1601" que ens cita Martinez Calvo:

<<Tras pasar más de 160 años sin fundaciones importantes en la iglesia, el 24 de septiembre de 1555, ante el notario Juan Oller de Zaragoza, se creaba el beneficio de mosén Juan Vidal, clérigo, con una renta de 400 sueldos en 1601; 3 cahices y 10 barchillas de trigo, en 1746; que en 1801 se habían reducido a 169 sueldos (siendo beneficiado mm. Juan Mateo), y desde 1848 quedaría vacante po rmuerte de mm. Francisco Daudén.

Le sigue la fundación del 16 de julio de 1567 (o 1572), ante el notario Jerónimo Vidal, de la capellanía de Jaime Miralles. Es especial, porque además de la obligación de decir tres misas semanales y de cantar en el coro, habitual en todas estas instituciones, el capellán tenía que "enseñar las letras y la doctrina cristiana" a los niños, por tanto actuó como una verdadera entidad docente. Sus patronos eran los jurados y consejo; tenía una renta de 500 sueldos. En 1601, era capellán mm. Miguel Gil, y pagaba la renta Bernat Miralles de Portell. En 1846 quedó vacante a la muerte de mn. Francisco Calvete.

Las obras de la nueva iglesia estimularon la creación de nuevas cofradíasque sumaron a la luminaria y a las dos tradicionales [...]>> (pàg.112) [Jaime Miralles deguera ser el pare de Bernat Miralles. També de Portell?]

<<Celebración de Jayme Miralles, con 10.000 sueldos de propiedad y 500 sueldos de pensión; y obligación de 3 misas semanales, el coro y enseñar letras y doctrina christiana, en 1567. Patronos los jurados y consejo secreto de este lugar. Capellán mn. Miguel Gil. Paga los dichos 500 sueldos Bernard de Miralles de Portell.>> (pàg.123)

[BARREDA, Pere-Enric (2011): La Iglesuela y su ermita del Cid: documentos para su historia (I). Centre d'Estudis del Maestrat. Jordi Dassoy - Impresor, Sant Carles de la Ràpita (Tarragona).]


1604

Queixa del Síndich del lligallo de Morella al rei:

<<Quan, en temps del Rey Felip II, se celebraren Corts a València l'any 1604, trobèm, en les "concessions fetes al Estament Reyal", que'l Síndich del lligalló reclamà, en sa presencia, que no's permetés l'inobservancia del privilegi del lligalló, axí com també qu'en els pobles de la jurisdicció de Morella no's permetés tenirlo en part quiscuna fòra de la vila. El Rey manà respondre a aquella demanda:

"Plau a sa Magestat ab que la prohibició, quan a les aldees, s'entenga no tenint aquelles privilegi en contrari."

Més avant, en ple segle XVII, el Justicia y Consellers del Lligalló reberen la comissió delegada de jutjar els danys y perjudicis que'l bestiar ocasionava en les heretats d'altri, "possant multas y apreyand (apreciant) lo qual segon son juhí com a perits".>>

[TUIXANS Y PEDRAGOSA, Joaquim (1926): El Tribunal del Lligalló a Morella (Segle XIII. Dret foral consuetudinari)(p.168-177). Article publicat en el Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. 1926: Vol.: 12 Núm.: 87 Julio a septiembre 1925] http://www.raco.cat


1604-87

Paco Segarra, en una web de Catí, ens dóna molta informació sobre les desavències entre Morella i les aldees al llarg dels segles. En aquesta secció, alguns exemples de les darreres, abans de la independència de 1691:

<<70 CATÍ I ALDEES AL SEGLE XVII

En altres aportacions hem repetit fins a la sacietat que a l'usdefruit dels boscos de Vallivana, Salvassòria i Gibalcolla tenien el mateix dret Morella que les seues aldees, a pesar dels entrebancs i inconvenients que sempre posava la vila. Esta copropietat comportava uns drets i uns deures; en este segon cas, la vigilància i el manteniment dels boscos. Açò suposava uns gastos, per als que es va instituir un fons comú que era controlat per una persona denominada “Clavari de Vila i Aldees”, i que atenia a tot el concernent entre la primera i les segones.

Com prova d'eixos drets comunals sobre els boscos ressenyarem allò que s'ha contribuït per tal concepte en 1604. S'observarà allò que s'ha aportat per Catí com a aldea més important de les de Morella. Les quantitats són les següents:

Morella………19.393 sous.
Catí…………. 4.002 sous.
Forcall………. 3.243 sous.
Cinctorres…... 2.929 sous.
Vilafranca…… 2.900 sous.
Vallibona……. 2.726 sous.
Portell……….. 1.885 sous.
Castellfort……1.827 sous.
Olocau……….1.827 sous.

L'aldea que contribuïa amb la major quantitat era Catí, i la que menys Olocau. Morella seguia amb la seua idea de recordar-se de les aldees per a cobrar els seus impostos i d'ignorar-les per a la resta. El 20 de desembre de 1622 Catí realitza una protesta davant de la vila perquè el justícia de Morella no baixava per Catí amb l'assiduïtat que li corresponia. Açò repercutia en el retard en l'exercici de la justícia i del castic dels culpables, així com en la seguretat de l'aldea. A més, tampoc havia fet acte de presència per a prendre-li jurament al justícia local, sense el requisit de la qual no podia exercir jurisdicció i quedava interrompuda l'acció de la justícia. Ignorem si va ser pel mateix fet, però dos anys després, concretament el 20 de desembre de 1624 novament Catí eleva una protesta davant de Morella perquè l'elecció del justícia no s'havia efectuat de conformitat amb les normes acostumades.

És notori que tots els organismes oficials actuals estan endeutats, i en alguns pobles i ciutats l'endeutament és escandalós. Veient el que ha ocorregut en el transcurs de la història no ens ha d'alarmar, però sí que arribar a la conclusió que amb els diners d'un altre qualsevol ho pot fer. Diem açò perquè el 4 de desembre de 1628 el Consell (Ajuntament) de Catí va sol·licitar en qualitat de préstec al Batlle General de València la quantitat de 40.000 sous. Pareix que Catí, igual que els altres pobles, això de demanar diners prestats ho feia ben sovint, tant és així que tenia un llibre cridat “Llibre de Manlleutes” on ressenyava els diners que aconseguia prestat, justificava la inversió d'estos diners, i la seua cancel·lació. Per descomptat que no ha sigut esta l'última vegada que Catí demanava diners prestats. Ho veiem el 15 d'octubre de 1652. Amb motiu de la guerra contra els catalans i francesos el poble de Catí havia hagut de manar soldats al front, el poble es va quedar pràcticament sense mà d'obra i les contribucions especials per a col·laborar en els gastos de la guerra les arques locals van quedar buides, per la qual cosa va haver de recórrer a demanar diners prestats. El clero de Catí, amb els delmes, primícies i llegats deixats per gent rica, caminava pròsper, per la qual cosa el Consell en 1654 li va demanar, i va obtindre, diners prestats, 153 lliures. I a Sant Mateu el 15 d'octubre de 1652 mil sous.

La lluita per la independència continuava, era imparable. Les aldees sol·liciten permís al rei per a poder reunir-se i tractar el tema de la independència. Ho fan el 20 de maig de 1670 a Benassal, perquè el capità general els havia ordenat que les reunions les feren fora del terme general de Morella. Arriben a l'acord de donar al rei 20.000 lliures si accedix a allò que s'ha sol·licitat, i anomenen perquè els representara el Síndic catinenc Francesc Sanjuán, al prevere Gaspar Torre, al notari valencià Joan Baptista Segarra i al notari de Vilafranca Joan Baptista Peñarroja, anomenant com a procurador especial a Isidre Meseguer, notari de Vallibona. Pareix que algun dels representants no ho tenia clar, com és el cas de Pere Barrachina que planteja al consell de Cinctorres s'informe davant de la junta a celebrar a Benassal sobre la conducta a seguir en el cas que alguna aldea no vullga convertir-se en vila. Este document obra en el Llibre de Determinacions 1659-1675, 22-5-1671, de l'Arxiu Històric Municipal de Cinctorres. A l'assabentar-se Morella envia un escrit el rei sol·licitant una sanció per a les aldees al·legant una disposició del rei Pere el Cerimoniós de 1387 prohibint a les aldees reunir-se per a este motiu.>>

[Ho trobem en  catimenu.com]


1609

Expulsió dels moriscos. Eixarch ens diu al respecte:

<<Nadie, empero, como el tantas veces citado Arcipreste de Morella podrá hablarnos con mayor conocimiento (Segura Barreda, José. “Morella y sus Aldeas”, tomo III, pàg. 269). Al referirse a la expulsión de los moriscos (año 1609), se expresa en los siguientes términos:

“Por fortuna, en nuestra comarca no había ningún pueblo de moriscos. Eran todos cristianos viejos, si bien, muchas familias de origen moro cultivaban nuestras masías, eran criados, o servían en servicios mecánicos”.

Por eso [continua Eixarch], D. Juan Antonio Lázaro de Ciurana, baile de Morella y comisionado para hacer cumplir la orden Real de expulsión, “no consideró justo obligar a los moriscos de su bailía a abandonar el terreno, ya que en la orden Real se exceptuaban los que habían dado pruebas de ser cristianos sinceros”.

Y, al transcribir una nota del año de la Expulsión (sin que haga constar la procedencia), leemos: “...en este any se lansaren de Espanya als moriscos, deixanse els de Morella y Aldees, que eren bons cristians nous”.

Así, pues, lo que constituyó un verdadero problema, sobre todo de tipo económico, para algunas comarcas de nuestra región, por verse privado el campo valenciano de una mano de obra tan eficiente y necesaria, no lo llegó a ser para la nuestra. “Para nada afectó a Morella la tal expulsión”, concluye el Arcipreste.>>

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993), p. 24. Ayuntamiento de Forcall. 1994]


Sobre aquesta expulsió, trobem un treball que posa es pèls de punta sobre el fanatisme religiòs d'un dels principals promotors, el dominic Jaime Bleda. Que, precisament, havia de ser valencià:

<<La obra de Jaime Bleda, 'Defensio fidei in causa neophytorum sive Morischorum totiusque Hispaniae' ocupa un lugar destacado en la amplia producción de memoriales y consultas que pretendieron, en los años 1580-1609, influir en las decisiones regias acerca de los moriscos. El dominico valenciano, que pasó más de veinte años de su vida militando por la expulsión de la minoría morisca, sin duda es el autor que presenta la reflexión más argumentada sobre los aspectos del problema morisco. Escribió la 'Defensio fidei' entre el principio de los años 1590 y 1601, con excepción de su cuarto tratado que fue añadido después de la expulsión para justificarla. [...] El historiador americano Henry Charles Lea, gran pionero de la historiografía morisca, inauguró la larga serie de críticas que hacen todavía de Bleda el más aborrecido de todos los partidarios de la expulsión: "[Ferocidad teológica]. He dado con pocos libros más estudiados que la 'Defensa Fidei' para despertar el horror y el aborrecimiento. Tal como en él se presenta, el cristianismo es una religión cruel, apta para hacer sufrir a los indefensos los más despiadados tormentos. [...]"

I. Los moriscos, infieles-bautizados-apostatas. [...] Se abre con esta afirmación: "Voy a demostrar que estos moriscos son y deben ser tenidos por infieles".

II. La licitud de la matanza. Al principio del tercer tratado del 'Defensio Fidei', pues, Bleda expone los argumentos a favor de la eliminación física de los moriscos. Metódicamente, el dominico despliega su arsenal de autoridades. Los fueros del reino de Valencia, el derecho romano y las leyes de Castilla o sea, el derecho seglar, van en primer lugar. Inmediatamente después, Bleda recurre a la autoridad de Santo Tomás. [...] A continuación, Bleda expone los argumentos históricos, fundamentales en una sociedad que valoraba la antigüedad, la tradición y los precedentes; desarrolla un paralelo entre los Templarios y los moriscos; los primeros adoraban ídolos mientras los segundos renden culto a Mahomet; ambos tenían amistades con los sarracenos. [ I cita altres fanàtics religiosos que li serveixen d'inspiració ("El dominico no muestra ninguna originalidad en sus lecturas")]

- Juan Torquemada (1388-1468), teólogo dominico y comentador del 'Decretum'

- Diego de Simancas [(?-1583) que, entre altres coses, va ser bisbe de Ciudad Rodrigo, Badajoz i Zamora], canonista

- Alonso de Castro (c.1495-1558), franciscano.

- José Esteve (1550-1603), obispo de Orihuela

Un exemple del que pensa: "Quedándose estos moriscos en España, ponen estos reinos en grande y evidente peligro de calamidades. Entonces, la Regia Magestad está obligada a matarlos o a expulsarlos. [...] La Iglesia ha apremiado a los moriscos durante ochenta años. Se ha empeñado a atraerlos a la fe de mil modos. Ahora, la experiencia ha mostrado que estas compulsiones y medios suaves no les fue de ningún provecho, que son incurables, parece que es quedan las compulsiones temporales. Y como todos ellos merecen la pena de 'relaxatio' [que vol dir 'cremats vius a la foguera', conservapedia.com] como apóstatas manifiestos y dogmatizadores, pertenece al brazo seglar ejecutar su suplicio como debe. [...] Como la Iglesia no hizo fuerza a los herejes de Francia, de Alemania y de Flandes [parla dels calvinistes i de la guerra dels 80 anys (1568-1648), es.wikipedia.org, unapicaenflandes.es] ejecutando las penas legales, sino que quedaron impunitos, y por eso, no puede más, así se lleva con nuestros moriscos. La Iglesia alabaría a estos Reyes si acabarían con sus herejes; asimismo, alabaría al Rey Católico, si exterminase estos moriscos."

III. La preferencia para la expulsión. Si Bleda se empeña en demostrar que el Rey puede con toda justicia exterminar a los moriscos, matarlos, destruirlos, o esclavizarlos y confiscar sus bienes, sin embargo la medida por la cual militaba el dominico no era la exterminación de los moriscos sino su expulsión. El paso de la matanza colectiva a la expulsión general es visible ya en los autores citados, tanto Torquemada como Esteve. [...] Se puede formular la hipótesis de que la insistencia de Bleda sobre el derecho del Rey a matar a los apóstatas no era tanto la expresión de su "ferocidad teolótica", por más que odiara a los moriscos, como una estrategia política destinada a aumentar la probabilidad de aceptación de la propuesta concurrente, la de la expulsión.

Cierto es que no faltaban autores para aconsejar al Rey varios medios de exterminación (que Valencia llamaba 'escisión'). Pero la matanza colectiva de los moriscos, como propuesta de 'remedio' a los males de la Monarquía, también tenía su punto débil. [...] Bleda podía alegar las muertes de Simón el Mago y de Ananias y Saphira, así como la condena de los Templarios o de otros individuos, pero la historia de la Iglesia no le ofrecía precedentes de exterminación de herejes en una escala numérica suficiente para su aplicación al caso de los moriscos. Por esta razón, esta propuesta no resistió a los ataques de sus adversarios. [...]>>

[POUTRIN, Isabelle (2011): Ferocidad teológica o estrategia política: la exterminación de los moriscos en la 'Defensio fidei' (1610) de Jaime Bleda. AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales Nº 30 / 2011. Los moriscos y su expulsión: nuevas problemáticas (pp.111-119)] revistas.um.es


1609

En un llibre d’Halperin, ens dona la “Relación de las casas de CRISTIANOS VIEJOS Y NUEVOS que ay en las ciudades, villas y lugares deste Reyno de Valencia...Año 1609.” {sobre esta lista se ha confeccionado el mapa 2. Boronat, I, 428-443. (v. sobre el origen de este recuento la secc.II, capítulo I)}.

CRISTIANOS VIEJOS EN LEVANTE [1609]

  focs
Castellón de la Plana 1.165
Binaroz [literalment] 477
San Mateo 553
Morella 684
Saranyana 14
Forcall 258
Villabana [literalment] 132
Portell 102
Palanques 31
La Mata 139
Olocau de Morella [literalment] 106
Villafranca 146
Todolella 54
Villores 36
Ortells 61
Chiva de Morella 57
Herves 88
Benifasá (monasterio) 1
Pobla de Benifasá 65
Castell de Cabres 50
Ballestar 39
Boijar [literalment] 50
Sorita 115
Cati 225
Castellfort 100
Cinctorres 184
Ares del Maestre 150
Benasal 227
Quela [literalment, referint-se a Culla] 96

...

 

[HALPERIN DONGHI, Tulio. Un conflicto nacional en el Siglo de Oro, p. 294. -Llibre consultat en la Biblioteca de Benicarló-]


Trobem les mateixes dades en una web de la Universitat Jaume I de Castelló on l'anomena "Relació de Caraçena de 1609", i cita la font d'on ho treuen:

 [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 133-151.] En la mateixa web apareixen molts altres censos.


Una altra versió de les mateixes dades és la del llibre de Tomás González. Els nostres pobles els escriu dins del capítol "PARTE DE LEVANTE", i abans de començar a citar pobles i població, diu "CRISTIANOS VIEJOS". Llegint els noms, alguns fa una mica de gràcia com queden escrits:

Morella, Saramiana [Saranyana], Forcall, Villabona, Portell, Palanques, La Mata, Olocan de Morella, Vilafranca, Todolella, Villores, Ortelles, China de Morella [Xiva], Herbes, Benifaga Monesterio [Benifassà], Pobla de Benifaga, Castel de Cabres, Ballestar, Boyjar [Boixar], Zorita, Cati, Castelfort, Cinco Torres, Ares del Mestre, Benajall [Benassal], Quela [Culla], Vilar de Canas, Torre de Ubefora, Albocucir, Serratella, Serra deu Galiera....>>

[GONZÁLEZ, Tomás. Censo de Población de las Provincias y Partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI, con varios apéndices para completar la del resto de la península en el mismo siglo, y formar juicio comparativo con la del anterior y siguiente segun resulta de los libros y registros que se custodian en el real archivo de Simancas. Imprenta Real. Madrid. 1829, Pàg. 140.] books.google.es  (En aquest llibre estan, potser, tots els censos d'Espanya en aquell moment.)


1610 aprox.

Un sorprenent mapa d'Espanya. A ulls d'ara ens pareix un desastre de mapa: Terol al Regne de València, Lleida al d'Aragó, etc. Però imaginem que no devia de ser fàcil en aquella época fer mapes amb la precisió que haurien desitjat, a part de que els límits territorials no eren tan clars i fixes com en l'actualitat.

<<"Nova Hispaniae Descriptio" (Un mapa moderno de España) es el primer mapa orlado por todos sus lados; una de las novedades más atractivas de la cartografía holandesa del siglo XVII. La finalidad de estas orlas era completar la información geográfica del mapa y además añadían un atractivo especial a la obra. En este mapa, que está basado en la plancha hecha por Gerardus Mercator (1512-1594), la imagen cartográfica está rodeada de planos, vistas de ciudades y personajes ataviados con trajes de la época. [...] El editor del mapa, Jodocus Hondius (1563-1612), fue un célebre grabador flamenco establecido en Ámsterdam que se especializó en la fabricación de globos terráqueos. Fue amigo de Gerardus Mercator y editó sus atlas. En 1604, Hondius compró las planchas de Mercator a sus herederos y publicó una nueva edición del atlas, que fue ampliando constantemente y llegó a hacerse muy popular en el siglo XVII. El mapa no está fechado pero, con el retrato del rey Felipe III de España (1598-1621) y la fecha de la muerte de Hondius, se puede inferir que se publicó alrededor de 1610.>>

[Novae Hispaniae Descriptio. Amsterdam. 1610.] wdl.org


1610

Sarthou ens parla de Escolano, que va publicar el seu "Décadas de la História General de Valencia (Valencia, 1610)". Sarthou ens dóna una pinzellada del que diu de nosaltres, els 'montanyesos de Castelló':

"Dice Escolano, pintando con cierta elegancia el carácter de estos montañeses: <<La gente de suyo es astuta y mañosa, con punto de melancolía, que los hace arteros, metidos en su vivienda, granjeros y sosegados de condición; de forma, que en muchos casos catalanean, si bien en política y en ser bien entrañados, tienen más bien de la nación valenciana.>> Lib. VIII, cap. IV"

[**CALDRIA CONSULTAR AQUEST LLIBRE I VEURE QUÈ MÉS DIU DE NOSALTRES**]

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p164. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


1611

Eixarch parla de la obra de Gaspar Escolano titulada “Décadas de la Historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia”, obra clàsica en la historiografia valenciana ja que Escolano és considerat com el primer dels cronistes del Regne “por lo poco comunes de sus conocimientos así como por su recto y desapasionado criterio”. Eixarch ens dona algunes de les dades de POBLACIÓ que recull d’aquest llibre d’Escolano:

“Forcall,

 más de 200 casas;

Morella,  600 casas (con las majadas);
Zorita,  100;
Villores,  40 (en la conquista se llamaba “el Cabañal”, porque allí taían los moros sus ganados a invernar);
Todolella, 50 y castillo;
Sarañana, 14;
Olocau, 100;
La Mata, 116;
Portell, 100;
Cinchtorres, 200;
Castellfort, 100 (entre majadas y casas);
Catí, 225;
Vallibona, 132;
Chiva, 60”.

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993), p. 25. Ayuntamiento de Forcall. 1994]


Segons Monfort, Escolano a primers del segle XVII ens dona la població dels pobles de la província. Però no ens diu la data. Monfort tampoc ens cita els pobles amb poca població. A més, les xifres estan molt arrodonides. Segurament seran estimatives. Alguns dels pobles són:

Morella,   600
Castellón,   1.260
San Mateo,   540
Catí,   225
Forcall,   200
Benasal,   250
Ares,   155
Villafranca,   126
Vallibona,   132
Cinctorres,   200
     Portell, 100  
     La Alvareda, [literalment] 25  
     San Juan, [perquè el posa si és del terme de Cantavella?] 12  
Portell (TOTAL)   137

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid. p.383. Ajuntament de Vilafranca. 1999]


En una web de la Universitat Jaume I de Castelló també trobem  el "Cens d'Escolano", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 153-172.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna de Portell són, textualment:

Portell de Morella 100  
Albaredes 25  
Barranc de Sant Joan 12  
     Portell de Morella (TOTAL)   137

Per tant, cal pensar que quan Eixarch ens diu que a Portell teníem 100 veïns, no contabilitza els de l'Albareda, ni els del Barranc de Sant Joan, que no sabem perquè els va afegir si aquest lloc pertany al terme de Cantavella.


Llegim en Escolano:

<<Después de lo de Benifaça se descubren las aldeas y pueblos restantes de la contribución de Morella, que confinan con Aragón, a la parte del Norte, que son, Herbes Iusans, Herbes Sobirans, la Puebla de Alcoleja, Çorita, Villores, Palanques, Ortels, Todolella, Holocau, la Mata, Carañana (Sarañana), Portel, Arboledas (Albaredas), Barranco de San Juan, Cinco Torres, Forcal, Vilafranca, Castel fuerte, Cati, Vallibona, Chiva, Callosa [¿?], y la mesma cabeça de todos, Morella. De los quales daremos cuenta sumariamente. [...]

Portel tiene cien casas, y siempre he creydo que este pueblo es el que en tiempo de los Godos se llamava Portella, y era uno de los limites del Obispado de Tortosa; según que en la división de Obispados que hizo en España el Rey Vbamba [sic], hallamos que tomavan sus terminos desde Portella hasta Deina, o como quieren adevinar otros, hasta Deiania, que creen sería Almenara, por haver sido siempre esta villa el ultimo remate del Obispo de Tortosa. A Arboledas, suffraganea de Portel, (a quién por vicio de la Emprenta llama Ortelio Alboredes, y la pone fuera del Reyno) le cuentan veynte y cinco casas. Barranco de San Juan tiene doze. Cinco Torres, doscientas. [però quan parla de cadascun dels llocs, no diu res d'aquesta 'Callosa'] [...]>> (Vol.1, col.682)

[ESCOLANO, Gaspar (1610 i 1611): Primera y Segunda parte de la Década Primera de la Historia de la Insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Por el licenciado Gaspar Escolano, Rector de la parrochia de S. Estevan, Coronista del Rey nuestro Señor en el dicho Reyno, y Predicador de la Ciudad y Consejo. En Valencia, por Pedro Patricio Mey, junto a San Martín, 1610 i 1611.] 1ª parte  2ª parte  (Revisar aquests llibres amb més detall)


1621

Comença el regnat de Felipe IV de Castella, fill de l'anterior rei, Felipe III.

<<Felip III d'Aragó i Portugal, IV de Castella i VII de Borgonya, dit “el Gran”, (Valladolid, Espanya 1605 - Madrid, 1665), príncep d'Astúries (1605 - 1621); rei de Portugal (1621 - 1640); rei de Castella i Lleó, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona (1621 - 1665). Va néixer a Valladolid el 8 d'abril de 1605, fill del rei Felip III de Castella i de l'arxiduquessa Margarida d'Àustria. Era nét per línia paterna del rei Felip II de Castella i de l'arxiduquessa Anna d'Àustria, i per línia materna de l'arxiduc Carles II d'Àustria i de la princesa Anna Maria de Baviera.

L'objectiu prioritari del seu mandat va ser restaurar el poder de la corona, que havia patit una disminució considerable en el regnat anterior. Va delegar el seu poder en el poderós comte duc d'Olivares (1621-1643), amb l'objectiu de realitzar un ambiciós projecte de reforma que afectava a la major part de les institucions. La seva primera tasca es va centrar en l'Hisenda, on va intentar recuperar les rendes perdudes: el control sobre la despesa pública, l'ordenament i estructuració del sistema impositiu, entre altres. En l'àmbit econòmic, es va intentar importar el model mercantilista holandès i es va presentar el projecte de la Unió d'Armes, amb la finalitat d'ordenar i canalitzar els recursos provinents dels territoris perifèrics, necessaris per a mantenir un exèrcit potent per afrontar la guerra dels trenta anys [una guerra religiosa, de cristians contra protestans, però també política, per vore qui controlaba Europa] i de pas establir la periodicitat i seguretat dels lliuraments a la Hisenda reial.

La guerra amb França [Guerra dels 30 anys] va continuar pel problema plantejat sobre el Franc Comtat i el Rosselló. Gràcies a la guerra interna de França els castellans aconseguiren derrotar els francesos a Valenciennes el 1656. Anglaterra i la pròpia França pactaren l'any següent repartir-se les Disset Províncies, iniciant-se un nou front. La insostenibilitat de la guerra conduí a firmar la pau amb el país gal per la Pau de Munster de 1648 i el Tractat dels Pirineus de 1659 que significà la definitiva pèrdua del Rosselló i de part de la Cerdanya, així com l'Artois, que caigueren en mans franceses. També es pactà el matrimoni de la infanta Maria Teresa d'Espanya amb Lluís XIV de França, amb una dot de 500.000 escuts. El 1665, les tropes enviades per Felip IV per a retornar Portugal a la seua obediència van ser derrotades per Alfons VI a la Batalla de Villaciosa, posant fi així a las pretensions d'intentar unir el regne lusità a la Monarquia Hispànica.

Felip IV fou un home de gran cultura i mecenes de les arts, adquirint per la Corona més de 800 quadres, la majoria exposats avui dia al Museu del Prado de Madrid (Segle d'Or). Va morir el 17 de setembre de 1665 a Madrid, sent enterrat al Monestir de l'Escorial, i deixant una monarquia en profunda recessió i crisis i amb la seva autoritat fortament qüestionada per nobles, ciutats i regions. Per la mort del seu fill Baltasar Carles d'Habsburg fou succeit pel seu fill petit Carles II d'Espanya, l'últim rei de la Dinastia dels Àustries.>>

[ca.wikipedia.org]


1624

Al llarg de la història, la nostra llengua materna, el català, amb tots els seus dialectes, inclòs el que es parla als Ports, que és un valencià de transició, ha estat atacat, per afavorir les llengues de contacte molt més poderoses: el castellà i el francès. I continua passant. Queda clar que a alguns els feia, i encara els fa, molta nosa.

Després d'un parell d'exemples que hem posat en la secció corresponent, dels anys 1560 i 1561, en 1624 en trobem un altre:

<<1624. En el memorial del Comte Duc d'Olivares a Felip IV d'Espanya hi diu que "treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència".>>

A França, aquest segle continua l'extermini del català de les comarques catalanoparlants del sud:

<<1661. Lluís XIV atorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la Universitat de Perpinyà, a través de les quals s'introdueix el francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia.>>

<<1672. Ordenança per a promoure escoles per a l'ensenyament en francès.>>

<<1682. Ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dóna sis mesos per aprendre'l. (Miquel Pueyo i París, "Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d'explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàlia." Arxivat de l'original el 23 de març de 2010.)

<<1683. Prohibició als rosellonesos d'estudiar al Principat.>> (Miquel Pueyo i París, "Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d'explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàlia." Arxivat de l'original el 23 de març de 2010.)

<<1700. Edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions dels magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.>> (Miquel Pueyo i París, "Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d'explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàlia." Arxivat de l'original el 23 de març de 2010.)

<<1700. Lluís XIV de França deixa escrit que l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa.>> (Carbonell i Curell, Anna; Abad i Carilla, Montserrat. Història, política, societat i cultura dels països catalans: Desfeta política i embranzida econòmica, segle XVIII. Enciclopèdia Catalana, 1995, p.324.)

 [Viquipèdia]


1626

Conflicte de Felip IV amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652).

<<El conflicte entre el Comte-Duc i Catalunya va iniciar-se amb la negació de les Corts Catalanes de 1626 a col·laborar amb la Unió d'Armes que el Comte-Duc havia proposat. La guerra contra França va dificultar més l'entesa de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent amb l'Estat. Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació. En senyal de protesta, el 7 de juny de 1640 uns centenars de segadors catalans, que es trobaven a Barcelona per a ser contractats per a la sega, van ocupar la ciutat i van matar el virrei, en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat va actuar amb indecisió, per la qual cosa el vàlid del rei volgué actuar amb força. Com a resultat de la manca de resposta del rei a les reiterades protestes de la Generalitat pels abusos de les tropes i la insuportable càrrega fiscal que les institucions havien de suportar, la Generalitat trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. Finalment, davant la imminent guerra amb Castella, Pau Claris hagué de transigir davant la pressió diplomàtica francesa i donà el comtat de Barcelona al rei Lluís XIII de França. Des de llavors i durant dotze anys, es desenvoluparia una guerra entre la monarquia espanyola i Catalunya, primer amb l'ajut de França i posteriorment sola, que s'ha conegut com a Guerra dels Segadors (1640-1652). [...]

El resultat final va ser dolent per als interessos de Catalunya, la qual va veure's envaïda, a més de perdre territori en favor de França. Més tard, el rei de França, incomplint el tractat dels Pirineus, va prohibir el català i els seus furs anteriors a la zona del Rosselló. Felip IV per la seva banda va signar obediència a les lleis catalanes.>>

[ca.wikipedia.org]


1626

Grau, en el llibre d’Herbés, parlant de documents històrics on es parla dels Ports, ens diu el següent:

<<En las Cortes de Monzón, de 1626, durante el reinado de Felipe III, al nombrar varias iglesias pobres del Reino de Valencia, para las que se solicitó y fueron concedidas franquicias de amortización y derecho de quema, las radicadas en la comarca morellana, textualmente dicen las cortes “en lo port de Morella”.

En el Capítulo III de “Actas de Cort del Estament Militar” (GRAU MONSERRAT, Manuel. Miscelánea Portuense...) se encuentra la siguiente concesión regia:

   “puguen amortizar la mitat de las contitas desuper suplicades, franques de dret de amortizació, pagant un sou per lliura de dret de segell...

   Item a la parroquial del lloch de Portell del port de Morella, cinchcentes lliures. [Això vol dir que s’havia cremat??]

   Item a la Esglesia de nostra senyora de la Balma, port de Morella, cinchcentes lliures.{Es casi seguro, afegeix Grau citant a Ejarque, que la franquicia señalada por quema, fue concedida a la iglesia de la Balma como consecuencia del incendio que el 26 de marzo de 1617 destruyó el retablo, al marchar la procesión de Les Parres y estuvo a punto de acabar con la imagen de la Virgen. Se dijo entonces que “se cremà lo altar, retaule” y todos los ornamentos, y “fonch lo dany mes de 500 lliures” (EJARQUE, Ramón. Nuestra señora de la Balma. Tortosa, 1934, 76-79)

    Item a la Parroquial de Ares del port de Morella /sic/ huyt milia lliures.">>

[GRAU MONSERRAT, Manuel. Herbés. p. 38. Col·lecció Universitària. Diputació de Castelló. 1986]


Trobem el document original i diu:

<<ACTES DE CORT DEL ESTAMENT MILITAR. S. C. R. M. Lo Estament Militar del Regne de Valencia presenta a V. Magestat los Capitols seguents, y suplica sia merce de V. Mag. manar decretarlos segons en ells se conte.

CAP. III. Amortizació y dret de Quema, concedit a les Esglesies expressades en lo preferent capitol.

Item, attesa la gran pobrea, y cecessitat que pateixen les Esglesies Parroquials y Monestirs del dit Regne de Valencia, per haver perdut tantes rendes y diminuhit aquelles, aixi per la expulsio dels Moriscos, com per la reducció dels censals. Suplica lo dit Braç Militar a V. Magestat, sia de son Real servey fer gracia y merce dels drets de amortizació y sagell, y demes drets a les Esglesies seguents.

PRIMO a la Esglesia Parroquial de Sant Marti de Valencia, sis milia lliures. [...]

Item a la Parroquial del lloch de Portell del port de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial de la Iana [la Jana], cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial del lloch del Forcall, cinchcentes lliures.

Item a la Esglesia de les Monjes del Orde de Sant Agosti de la vila de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial del lloch de Castellfort port de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial de la vila de la Mata, cinchcentes lliures.

Item a la Esglesia de nostra Senyora de la Balma port de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Esglesia de nostra Senyora de la Font de la Salut del Maestrat de Montesa [Traiguera], mil lliures.

Item al Convent de Frares del Orde de S. Agostí de la vila de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial de S. Iuan de la vila de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Parroquial de Sant Miquel de la vila de Morella, cinchcentes lliures.

Item a la Esglesia de nostra Senyora dels Angels de la vila de Sant Matheu, cinchcentes lliures.

Item a la Esglesia de S. Pau de Albocacer de la Encomanda major de Montesa, cinchcentes lliures. [...]

Item a la Esglesia Parroquial de Santa Maria de Morella, dos milia lliures. [...]

Item a la Parroquial de Ares del port de Morella, huyt milia lliures. [...]>>

[FURS, CAPÍTOLS, PROVISIONS E ACTES DE CORT, FETS Y ATORGATS PER LA S.C.R.M. DEL REY DON PHELIP [Felip III d'Aragó, IV de Castella] NOSTRE SENYOR, ARA GLORIOSAMENT REGNANT: En les Corts generals per aquell celebrades als regnicols de la Ciutat y Regne de Valencia, en la vila de Monço, en lo Any M. DC. XXVI [1626]. Estampats en la insigne y coronada Ciutat de Valencia en casa de Iuan Batiste Marçal, prop de S. Marti, Any de la Nativitat del Senyor. M. DC. XXXV. Fulls 45-46.Valencia. 1635] http://books.google.es


1627

Un tortosí, Francisco Martorell, en un llibre publicat en 1627 cita al nostre poble quan revisa les ermites de la diòcesi:

<<En el puerto de Morella ay una Hermita en Castellfort y otra en Portell, con la invocación de N.S. de la Fuente, por tenerla una y otra abundantes y frescas. En el monte Palomita cerca de Vilafranca jace nuestra Señora del Losar, cubierta la mayor parte del año de nieve, señal claro de la pureza de su dueña. En las Vseras [les Useres], una de nuestra Señora de Lorito, otra nueva y á lo moderno, en un barranquillo una inculta fuente llamada la Ponça, de un sueldo de agua en vena, que suple su poquedad con extraña frialdad y ligereza. En Zorita nuestra Señora de la Balma, con fuente y sitio regada, cuya Imagen siendo de madera, abiendose en año atrás quemado el Altar mayor (donde estaba) con un riguroso fuego, quedó yllesa [ilesa] como los niños Babilónicos, si bien un tanto morenica.>>

[MARTORELL Y DE LUNA, Francisco. Historia de la Antiqva Hibera con la milagrosa descension de la Madre de Dios a su santo Templo y la dádiva preciosa de la Santa Cinta dada por su sagrada mano. Descripción del monte de Cardó morada de los Religiosos Carmelitas Descalzos, con variedad de Historias; y una breve descripcion de Cataluña y su fidelidad. p. 110. Imp. por Gerónimo Gil. Tortosa. 1627] http://books.google.es


1628

Setembre, 6. Un portellà, Joan Colomer, apareix, junt a un de la Mata i un de Ràfels, com a testimoni en una concòrdia en Herbers. Aquest portellà era masover i no sabem què estava fent per allà. Imaginem que no devia ser un qualsevol. El document diu:

<<VIII.2: 5.4, 249-255v (1628, 6 setembre). Concòrdia de don Jeroni Valls i Cubells, senyor d'Herbers, amb la Universitat del lloc de Erbes jusans.

1628, 6 de setembre, a Herbers, a l'aula del Consell de la Universitat, i a la casa-castell del senyor.

Document de concòrdia, signat, d'una part, pel Justícia, els Jurats, el Mustassaf, i els pròmens, consellers, vehins i habitadors d'Herbers, reunits en Consell de la Universitat a la casa comuna del lloc, i, de l'altra, per don Jeroni Valls i de Cubells, senyor del lloc, cavaller de l'hàbit de Calatrava, cavaller major d'Aragó, mestre de camps de la milícia efectiva de la gent d·a peu y a cavall, de la part de llevant, portant-veus de general governador en el lloc d'Erbés jusans y son terme, i amb la presència i intervenció dels nobles intercessors don Francisco de Ciurana, Batlle de la vila de Morella, per part de la Universitat, y de don Vincencio Ram, senyor de la vila de Montoro, del reyne d'Aragó, per part del senyor d'Herbers, i de don Francisco Ram y del doctor Misanvices; posant fi a les greus dissenssions entre el senyor i els veïns del poble, que havien estat acusats d'avalot contra l'autoritat del senyor, i condemnats, com a reus d'aital delicte, a penes de presó, de desterrament, i a galeres, i obtenint, també, de don Jeroni de Valls i de Cubells, la plena ratificació de les llibertats, immunitats, stabliments y usos del lloc, com havien fet el senyor Ramon Centelles, el 29 d'abril de 1325, senyor Antoni de Cubells, el 16 de gener de 1437, el senyor Lluís Joan Valls de Cubells, el 16 d'abril de 1561, i el mateix senyor ara concordant, en la seva presa de possessió.

Testimonis: Ho foren, demanats a l'efecte, Joan Llombart de Gomoast, infansó, veí de Fàfals, y Josep Martines, natural de la Mata, y Joan Colomer, de Portell.

Notari: Miquel Cosme Antolí.>>

[Textualment diu: <<Presents foren, per testimonis a totes les desús dites cosses, demanats Joan Llombart de Gomo ast, infansó, vehí de la vila de Rafals, y Josep Martines, natural del lloch de la Mata y Joan Colomer, masover, vehí del lloch de Portell y en lo present lloch atrobat.>>]

[SALVADOR I VINYALS, Joaquim (2014): Els notaris Miquel Hieroni Antoli i Miquel Cosme Antolí, d' "Herbés Jusans" (1583-1637). pp.254-277. Servei de Publicacions. Diputació de Castelló i Generalitat Valenciana. Conselleria d'Educació, Cultura i Esport. Castelló]


1631

En un llibre de 1784, de Vicent Branchat, trobem una menció al nostre poble, quan parla de forns i carniceries:

<<En el año 1631 instó causa el Procurador patrimonial contra el lugar de Forcall, sobre que se condenase al pago de dos quindenios por razón de las carnicerías, hornos y molinos que poseía sujetos a la enfiteusis del Rey. También se substanció otro expediente por el Bayle de Morella en dicho año contra el lugar de Castellfort, para que pagase los quindenios de la carnicería y horno que poseía sujetos al dominio mayor y directo del Rey. Y en el mismo año se siguieron dos ramos de autos contra los lugares de Ballibona [Vallibona] y Portell, sobre pago de quindenios de la carnicería y horno que poseían censidos al Real Patrimonio. [Nota: Se hallan estos dos ramos de autos en el Archivo referido del Real Patrimonio en uno de sus armarios y números nuevos, letra S, lío 3, año 1631, núm. 111 y 117.]>>

Nota important: Cal dir que també fa menció a un altre document que afecta a Portell, de l'any 1259, sobre aquest forn. Ho trobareu consultant aquesta any.

[BRANCHART, Vicente. Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la jurisdicción del intendente como subrogado en lugar del antiguo Bayle general. Pàg. 439. Imprenta de Joseph y Tomas de Orga. València. 1784. Consultat en books.google.es]


1631

En un blog sobre toponímia, trobem un escrit del cinctorrà Guardiola on apareix el nom de la rambla:

<<Hostal: A la vora del camí Real hi havia un hostal que a les primeries del XVII es va cremar. Així ho recorda el topònim i el notari Sorolla: "ostal cremat y rambla de sellumbres" (P. A. Sorolla, 1631)>>

En el mateix article ens deixa una cita posterior (1796):

<<Una masada nomenada el Mas Nou del Covarcho en la partida de les Solanes del covarcho que es la sobredita que el cabrevant ha fundat en les terres que adquirí dels hereus de Miguel Ripolles q confronten per sanser en la sobredita masada del Collet desde el Pou de dalt asta el riu ô Rambla de Sellumbres segons señalen les fites que el cabrevant feu posar pera dividir les dos masades, en dita rambla, en terres del Mas den Costa, propi de Dn Jph Costa, en heretat del Benifet de Nabelsa, en heretat de Simo Ripolles, en terres de Chochim Antoli de Marco, en terres de Ramon Membrado, asagador de San March a Sn Pere, terres de Chochim Royo y en terres de Vicent Guardiola al Pou de dalt y basa nova" (Capatró, 308v).>>

En el mateix text cita també el "mas d'en vela" (1775) i "els bassis" (1780)

[GUARDIOLA, Ferran (2015): Nou i vell a la toponímia cinctorrana. Blog Imatgies]  imatgies.blogspot.com.es


1634

Data que apareix al llindar del balcó de l’Ajuntament de Portell. [*Podem dir que els arcs i el porxe de l’Ajuntament són d’aquest any?]


1635

Espanya s'enfronta a França en la Guerra dels 30 anys .

<<El 1635 el conflicte de la guerra dels Trenta Anys porta a la guerra amb el Regne de França, un costosíssim conflicte que aprofundí la crisi de la monarquia, obligada a recórrer a la venda de regalies i patrimoni de la Corona, a donatius i a la utilització de les Corts per augmentar els serveis. A més a més, la necessitat de fons incrementa la pressió sobre una noblesa ja endeutada, sobre la qual recaurà la necessitat de tropes i la defensa del regne, al mateix temps que és allunyada de la Cort per Olivares. Si bé la guerra va ser al principi reeixida (batalla de Nordlingen (1634), batalla d'Ondarribia (1638), les mesures preses per a sufragar-la van provocar les revoltes de catalans i portuguesos (1640) i van costar el càrrec a Olivares el 23 de gener de 1643 i el seu desterrament. En el seu lloc, es va formar un govern d'emergència, tutelat per Felip IV, que ja no tornaria a donar el mateix grau de poder a ningú més.>>

[ca.wikipedia.org]


1638

En un llibre sobre les ermites i marededéus d'Aragó, Faci ens dóna alguna dada interessant, com aquesta sequera a Mosquerola. Cal pensar que no només seria en aquest poble.

<<Año 1638 fue tanta la sequedad, que muchos ríos quedaron secos, aún en aquellas sierras, y las fuentes copiosas dexaron de manar; la fuente de la Virgen SSa. quedó seca por muchos meses, de forma que los moradores de este sitio buscavan agua para su casa en las más remotas fuentes llamadas de la "Canaleta" y la "Rossa"; en esta plaga acudió la Villa de Mosqueruela en Processión de Rogativa a su Patrona día 1 de Mayo con la solemnidad y caridad acostumbrada; dando de comer a todos los que assistiessen, no hallándose agua cerca (siendo necessaria en abundancia para tantas Personas), de orden de la Villa Lorenzo Gil de la Torre, Procurador de la Casa de N. Sra., cuidava de la provissión de agua necessaria, y el Domingo primero de Mayo día de esta Processión, muy por la mañana, passó casualmente por la fuente de la Virgen Catalina Hedo, muger de Juan Rochera, y viendo que manava, llevó un cántaro lleno de agua a casa, hallando después a su Hermana Isabel Anna Hedo, muger de Gil de Alcón, la dixo: "Esta agua es de la fuente de N. Sra. y aún queda para ti", corrió a la fuente y halló que manava hilo a hilo, como solemos dezir; se publicó el favor y quedaron todos los de aquel desierto socorridos, y la fuente, casi en su primer estado; Lorenzo Gil hizo provisión de esta agua tenida por milagrosa, para las funciones de caridad, que aquí se avían de exercitar con los devotos assistentes en la Processión, como se executó; el pueblo, lleno de alegría, dió gracias a N. Sra. cantándose aquella tarde Salve y Te Deum con grande solemnidad y devoción; al día siguiente se cantó Missa en acción de gracias, y se conserva oy aquella fuente en su natural corriente; año 1721 se determinó dexar la fábrica por falta de agua, pero advirtió el Maestro, que cuidava de la fábrica de Miguel Garasulla, que allí cerca se conservava una poca agua, y ésta ha sido bastante para proseguir la fábrica, sin notarse aumento ni disminuirse ésta, que parece, conserva María SSa. para dar la última perfección a su Iglesia; Dios lo haga y dé premio dilatado a todos los que dan limosnas para la fábrica de tan dichosa Hermita.

Prossiguió la sequedad grande del año 1638, repitiéronse las Rogativas, y llegando en el mes de Junio, los panes y frutos a estado de verse casi del todo perdidos, determinó la Villa de Mosqueruela trasladar en veneración a su Iglesia Parroquial la Sa. Imagen de N. Sra. de la Estrella; se ordenó una devota processión de Eclesiásticos, y 36 seculares vestidos de sacos; los 20 para llevar en tránsitos señalados la Sa. Imagen, por ser muy pesada, y no ser posible llevarla los Eclesiásticos, sino en las salidas y entradas a la Villa y Hermita; los 16 con un Santo Crucifixo y hachas [atxes, ciris grossos]; todos estos penitentes anduvieron descalzos por una tierra tan áspera; llegó la processión a la Sa. Hermita a las siete horas de la mañana, aviendo salido de la Villa a las tres del mismo día; el pueblo penitente y compungido, confesó y comulgó; todo fue en este día oración a María SSa. por la lluvia deseada; a la una hora del mismo día, entraron los Sacerdotes a la Sa. Hermita y, cerrados, determinaron remover de su nicho la Sa. Imagen, quedando el pueblo a la puerta de la Iglesia, esperando, y pidiendo a María SSa. el socorro de la agua; al tiempo que Mossen Gernónymo Luesma y Mossen Bartholomé Gil se abrazaron con la Sa. Imagen para sacarla del nicho, se oyó un trueno tan ruidoso que todos los del Pueblo cayeron sobre la tierra, y los dos Eclesiásticos, que estavan assidos a la Sa. Imagen, cayeron postrados sobre el Altar; animados, registraron el Cielo, sin descubrir una sola nube; a breve rato amaneció por el Occidente àzia la parte de la Villa, una nubecilla, que como la que vió desde el Carmelo mi Gran Patriarca S. Elías, fue creciendo y dilatándose con grande velocidad, inundó todo el país, dando copiosa lluvia, que fertilizó los campos y restituyó a las Fuentes y Ríos sus corrientes; no pudo esta tarde salir la Processión, y assí quedó en compañía de su Patrona, y en acción de gracias, se cantaron la Salve y Te Deum, y en el día siguiente, una Missa solemne. [...]>> (pàg.209-213 de la 2ª part)

[FACI, Fr. Roque Alberto (1739): Aragon. Reyno de Christo y Dote de Maria Santissima. Tomo I (parts 1 i 2). En la Oficina de Joseph Fort, enfrente del Colegio de S. Vicente Ferrer. Zaragoza.]  books.google.es


  NOTA: En febrer de 2009, uns problèmes tècnics fa que perguem algunes dades del periode 1600-1640, afegides en els darrers tres anys (si algú s'havia fet còpia o les havia imprés darrerament, que ens ho faça saber)
 

www.portell.tk  -  portellweb@yahoo.es

Recopilació bibliogràfica i transcripcions de Jacint Cerdà