PORTELL s. XVIII (1701-1749)                                                                            www.portell.tk


 

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

 
1700-1715

Quan en 1700 mor Carles II de Castella i d'Aragó sense deixar descendència, s'inicia una guerra que seria coneguda com a Guerra de Succesió. Portell estava inclós en la Governació de Morella.

<<GOBERNACIÓN DE MORELLA:
The king: Morella, Castellfort, Catí, Forcall, Gaibiel, La Mata, Olocau, Palanques, Portell, Sinetorres
[textualment], Vallibona, Villafranca.
Others:
Duque de Villahermosa: Castillo de Benimalefa, Ludiente, Puebla de Arenoso, Sucayna, Torrechiva, Villahermosa. Order of Montesa: Albocacer, Ares del Maestre, Adzaneta, Benafigos, Benasal, Cuevas de Mosquera, Culla, Villanueva de Alcolea. Monastery of San Miguel de los Reyes: Candiel [serà Caudiel], Toro, Viver. Conde de Salduena: Castellnovo. Conde de Aranda: Cortes de Arenoso, Lucena y Figueroles, Useras.  Conde de la Villanueva: Montan. Duke of Berwick: Pina. Marqués de Castelrodrigo: Vall de Almonacir. City of Morella: Zurita.>>

Altres governacions de les que parla són, per exemple, la de Montesa, la de Orihuela o la de Peníscola.

[KAMEN, Henri. The war of succession in Spain. p.411. Indiana University Press.  1969.] books.google.com


1701-1717

Guerra de Successió Espanyola.

<<La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional, que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees. [...]

El 1700, Carles II de Castella i d'Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó. La guerra va començar perquè l'emperador Leopold I (del Sacre Imperi Romanogermànic) va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques, a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, Anglagerra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l'imperi (Romanogermànic) per oposar-se a l'expansionisme francès. [...]

La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht i el 1714 del Tractat de Rastatt, en aplicació dels quals Felip V fou reconegut coma rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francés, evitant així la unió de les dues corones. [...]

Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que, després de 1705, els estats de la Corona d'Aragó s'alinearen amb el pretendent Carles d'Àustria, que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins e l1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V. Entre el 1702 i el 1715 van morir més de 1.200.000 combatents.>>

[ca.wikipedia.org]


1703

Trobem dades del cens d'aquell any en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Fogatge de 1703", i cita la font d'on ho treuen: [PÉREZ APARICIO, Carmen: El fogatge de 1703. Nuevos datos para la historia demográfica del País Valenciano", dins AAVV: La población valenciana, pasado, presente, futuro, Alacant. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1998, pp.70-94] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

Castellfort 76
Cinctorres 145
Forcall 158
Herbers 92
Hortells 45
la Mata de Morella 82
Morella 549
Olocau del Rey 76
Palanques 32
Portell de Morella 96
Sorita 89
Saranyana 11
la Todolella 43
Vallibona 118
Villores 23
Xiva de Morella 44
Vilafranca del Maestrat 152
Ares del Maestrat 208
Benassal 246
Catí 167
Culla 68

 


1704

En el famòs "Tenal" conservat a l'Arxiu Parroquial de Vilafranca, entre tota la litúrgia religiosa que, pel que sembla, tenia activitats cadascun dels dies de l'any, apareix alguna referència a Portell:

<<En 1704 era Vicario de esta Parroquia Mn. Josef Miralles natural de esta Villa. Y de aquí pasó a ser rector de la parroq. iglesia de Portell.>> (pàg.211)

Més endavant ho repeteix, quan parla de "Título de Retores hijos de Villafranca que han sido Retores en otras Parroquias", però n'hi ha dos més:

<<Mn. Josef Miralles Retor de Portell.>> (pàg.257)

<<Dn. Miguel Bernat Retor de Portell, y després Retor Peñiscola.>> (pàg.258)

<<Dn. Miguel Monfort Cura de Herbeset, después [?] de Portell.>> (pàg.258)

I continua (veure en 1792).

[TENA HEREDIA, Antoni (1792-1795): Tenal. Parròquia de Santa Maria Magdalena. Vilafranca (els Ports). Facsímil de 1996.]


1705

Sarthou, parlant de Cinctorres, diu que van ser els primers que van donar-li suport als Austries:

<<En 1705 fué el primer pueblo que enarboló la bandera á favor de la casa de Austria, al mismo tiempo que Morella y Benassal reparaban sus antiguos muros para defender al rey Felipe. Tanto en la guerra de los siete años como en la última guerra civil [per Sarhou, que encara no havia vist la Guerra Civil del 1936] sufrió mucho esta población, padeciendo con resignación las vejaciones de los pueblos abiertos en tiempos de guerra.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.686-687. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


1707

Abril, 25. Batalla d’Almansa. Junt amb aquesta vila manxega foren derrotades les forces angleses, holandeses i portugueses per l’exèrcit borbònic comandat pel duc de Berwick, i podent entrar així a València el 8 de maig.

 [ARDIT, Manuel, en GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià, p. 173. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. 1992]


1707

Juny, 29. Abolició dels drets forals dels regnes d’Aragó i València amb el Decret de Nova Planta de Felip V, rei borbò que va guanyar la guerra de succesió contra l’Arxiduc Carles d’Àustria, i després de guanyar la “Batalla d’Almansa” i entrar a València. Aquest decret, que aboleix els furs, el basen en “...el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas...” Una de les conseqüènces d’aquesta unificació espanyola va ser que el català, que s’hi havia mantingut sòlidament estable com a llengua oficial durant els dos darrers segles forals, fou substituït pel castellà des del mateix any 1707

<<..he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad, que estos se reduzcan á las leyes de Castilla...>> +text

De tota manera, els comerciants i l’esglèsia el continuaren utilitzant però això sí amb una tendència decreixent. De fet, a mitjan segle, l’arquebisbe valencià, Andrés Mayoral ordenà la castellanitzacio de la documentació eclesiàstica, i introduí la norma que els cognoms foren escrits en grafia castellana.

  [ARDIT, Manuel, en GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià, p. 175. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. 1992]


1707

Al llarg de la història, la nostra llengua materna, el català, amb tots els seus dialectes, inclòs el que es parla als Ports, que és un valencià de transició, ha estat atacat, per afavorir les llengues de contacte molt més poderoses: el castellà i el francès. I continua passant. Queda clar que a alguns els feia, i encara els fa, molta nosa.

Després d'alguns exemples que hem posat en la secció corresponent, dels anys 1560 i 1624, la gran martellada a la llengua la trobem en 1707:

<<1707-1719. Decrets de Nova Planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya (1716) i Sardenya (1719). On es prohibeix l'ús oficial del català.>>

<<1707. Comença la castellanització, substitució o eliminació de topònims al País Valencià. El 6 de desembre, Macanaz fa un ban públic amb l'ordre de Felip V de construir en el lloc on era Xàtiva, una nova població anomenada "Ciudad de San Felipe" (en castellà). Veure Extermini_de_Xàtiva.>>

I, de retruc, un cas curiòs, del que els valencians no vam tenir constància fins al segle XXI, concretament el juny de 2007, i és que, l'actual Isla Grande de Tierra de Fuego, al sud de la qual està la ciutat d'Ushuaia, la primera denominació que va tenir va ser la de Isla de Xàtiva (veure més info i mapa):

<<1707, o voltants, desaparició del topònim "Isla de Xàtiva" dels mapes posteriors d'Amèrica.>> (Notícia del diari Levante-EMV)

<<1712, 20 de febrer. Es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.">> (De la Cierva, Ricardo. "Historia general de España: Llegada y apogeo de los Borbones" [en castellà]. Planeta, 1981, p.78.)

<<1714. Felip V de Borbó deixa escrit que "es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen.>>

<<1715. La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l'aula no hi ha d'haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s'ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que "no s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums.">> (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/12-apunts/31-efemerides/49501.html)

<<1755. En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.>>

<<1768. El comte d'Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.>>

<<1768. 23 de juny. Real Cédula de S.M. a consulta de las del Consejo, reducioendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón, y para que en todo el Reino se actúe y enseñe en lengua castellana, con otras cosas que se expresan.>>

<<1772. Reial cèdula per la qual es mana que tots els mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.>> (mcu.es)

<<1776. El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l'ensenyament del catecisme.>>

<<1780. José Moñino y Redondo, el comte de Floridablanca, promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d'ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.>> (Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. "Entorn de la història de la llengua". L'Abadia de Montserrat, 2001, p.45-46.)

<<1799. Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".>> (Amorós, Andrés; Díez Borque, José María; Alvar, Carlos. "Historia de los espectáculos en España" [en castellà]. castalia, 1999, p.167.)

A França, l'extermini del català de les comarques catalanoparlants del sud va començar molt abans, però continua aquest segle:

<<1716. Ordre que a Perpinyà es prediqui només en francès.>>

<<1794. La Convenció Nacional Francesa decreta l'ensenyament generalitzat en francès, parlat per un 10% de la població francesa en aquell moment, per "anihilar el 'patuès' [català, bretó, cors, occità i, fins i tot, el català parlat fora de la capital, Paris] i universalitzar l'ús del francès". Comença el gran genocidi lingüístic a França.>>

 [Viquipèdia]


Data desconeguda (entre 1707 i 1767)

Josefina i Mª Dolors Mateu Ibars ens donen coneixement d'un manuscrit de la Biblioteca Nacional. Per una banda ens cita anteriors publicacions que tracten sobre la geografia del País Valencià (caldria revisar-les totes per vore què diu de nosaltres) i, per una altra, ens cita tots els pobles del Regne i a qui pertanyien en aquell moment, mitjançant un opuscle de Felip Mateu i Llopis:

<<Qui va plantejar primerament les qüestions comarcals i ortogràfiques de l'antic Regne de València va ser el prof. Felip Mateu i Llopis, en un opuscle sense cap pretensió ni ideari polític, sinó simplement escrit, quan vivia a Madrid, com un assaig de geografia històrica, titulat, d'acord amb la situació del moment, "El País Valencià (1933)" [...]; va presentar el mapa dominaial, és a dir, la distribució per ducats, comtats, viles, eclesiàstiques, senyorials o reials, de les entitats de població del Regne. [...]

Els límits i l'extensió del Regne havien estat traçats en diverses ocasions; Escolano tractà extensament de les delimitacions fetes des de Jaume I respecte d'Arago i Catalunya. Ja en 1584 una carta geogràfica del país marcava la configuració "Valentiae Regni olim Contestanorum si Ptolomaeo, Edetanorum, si Plinio, credimus, typus, Scala leucarum Hipanicarum". Figurà sempre com a tal Regne en la divisió política d'Espanya, així en 1600, que s'estenia des de Perpinyà a Cadis i des de La Corunya a Cartagena.

En 1672, Guillem Blaeu, en Amsterdam, va donar el "Regni Valentiae typus", la toponímia del qual té formes castellanitzades com 'Elche' o valencianes encara com 'Favanella', que després seria 'Habanilla' en les parts de Múrcia.

En 1681, Vicent Marés en "La Fénix Troyana, Epitome de varias selectas historias" (València), feia la descripció del Regne dient que "té la forma de una escabrosa montaña o peñasco lleno de collados con encumbrados cabeços" i "desde la Atalaya a Hostalvi, de aqui a Monrroy y de aqui a Palanques, pasa por sobre Mata y sube hasta Portell [al llibre posa Portel] deja fuera de la raya a Mosqueruela (hoy Aragón) gira sobre Cortes, pasa entre Alva y Xaquesa entre Torres y Arcos. En Castilla, pasa con igual distancia entre Tarayuelas y Sinarcas y entre Siete Aguas y Requena, dos leguas sobre Cofrentes, entre Xara y Almansa y de aquí a Fuente de la Higuera, entra en Castilla circuyendo a Caudete, sobre Elda, de aquí a Salinas, a tres leguas, de esta entre la raya de Murcia, legua y media sobre Orihuela, sigue punta del Pinato, de aquí a Foradada y a San Ginés y al mar en la Atalaya"

El P. Francisco Antonio Cassaus, de la Companyia de Jesús, va formar l'any 1693 un mapa del Regne de València, per ordre del Virrei i Capità General, Marqués de Castel Rodrigo (vegeu el nostre treball, J.M.I., "Los Virreyes de Valencia", 1963). Abans havia fet un altre mapa Don Pedro Texeira.

Després del Decret de Nova Planta (1707), la personalitat del Regne de València no desaparegué i restà com a circumscripció político-administrativa respectada. Don Tomás López, en 1752 féu un mapa del Regne dedicat al Excm. Sr. D. Luis Antonio Jayme, Infante de España i l'any 1787 (Madrid), el mateix Tomás López, tractava cartes geogràfiques del país en les "Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López. Las publica, con notas, aumentos y comentarios, Vicente Castañeda y Alcover, de la Real Academia de la Historia". (Madrid, 1919-1924. 3 vols.)

Però l'obra més sobreixent i divulgada fou la de l'esmentat botànic Antonio José Cavanilles, "Observaciones sobre la Historia Natural, Geográfica, Agricultura... del Reyno de Valencia" (Madrid, 1795). També d'aquell segle és la publicació de José Castelló: "Descripción del Reino de Valencia por corregimientos". El Comte de Floridablanca decretà l'any 1789 la divisió del Regne en "provincias" o "intendencias" que foren: Valencia, Alcira, Alcoy, Alicante, Castellón de la Plana, Cofrentes, Denia, Montesa, Morella, Orihuela, Peñiscola, San Felipe (que era l'antiga Xàtiva), Xixona, i tres villes "eximidas" com es troba en "Diccionario de Hacienda" de José Canga Argüelles (Londres 1826-1827 y Madrid 1833-1834).

L'any 1804, Don Vicente Ignacio Franco, publicà "Noticia de la actual población del Reyno de Valencia, de sus despoblados desde la conquista por el Rey Don Jayme Primero, las leguas que distan de la Capital; los señores directos que lo poseen y las diócesis a que pertenecen (Valencia) i de l'any 1835 és un "Mapa del Reyno de Valencia con las nuevas divisiones" format per A. H. Dugam (Paris, 1835). També l'arxiver Román José Brusola y Briau publicà l'any 1876 unes "Observaciones históricas sobre la del Reino de Valencia desde los más remotos tiempos hasta su incorporación a Castilla" (Madrid). Encara que l'ensenyament d'allò fou el Regne de València, trobaria un mitjà de restauració en l'opuscle de Julià Gutiérrez y Moreno, "Compendio geográfico histórico del Reino de Valencia para uso de las Escuelas de Instrucción Primaria", obra que va obtenir el premi dels Jocs Florals celebrats amb motiu de l'Exposició Regional Valenciana l'any 1909 (València, Antonio López, 44 pàg.)

No passem del dit any perquè no és el nostre objecte fer relació bibliogràfica de les obres sobre geografia valenciana que han estat publicades en els darrers anys, amb tant èxit com utilitat pública, les quals són ben conegudes.

El susdit manuscrit de la Biblioteca Nacional comença així: [només posem els pobles de la zona, encara que no tots estàn..]

Ares del Maestre: de Montesa.

Ballestar: Real.

Bel: del Abad de Benifazá.

Ballestar [repetit]: de Benifaçá.

Benasal: de Montesa.

Benafigos: de Montesa.

Castell de Cabras: del Abad de Benifazá.

     [Castellfort no apareix]

Cati: Real.

Cinctorres: Real.

Culla: de Montesa.

Chert: de Montesa.

Chiva: de Morella.

Forcall: Real.

Herbes. de Don Domingo Valls.

Herbeset: del mismo.

     [La Mata no apareix]

Morella: Real.

     [Olocau està dues vegades però pareix que cap de les dos és Olocau del Rey: Holocau: del Conde; Olocau: del Conde].

Ortells: de Don Jaime Borras.

Palanques: Real.

Portell: Real.

Pobla de Benifaça: del Abad.

Rosell: de Montesa.

Todolella: de Don Francisco Grau. 

     [Vallibona no apareix]

Villafranca: Real.

Vistabella: de Montesa [i, repetida, Vistabella: Real].

Villores. de Don Francisco Grau.

Zurita [Sorita]: Real.>>

I acaba dient:

<<Com s'ha dit, és de gran interés històric l'Índex transcrit, l'autor del qual, pareix que ho va copiar d'un altre, sense conéixer tots els pobles que l'integren; en va castellanitzar alguns, i fins i tot, amb un cert esperit cultista, va escriure Zurita per Zorita, la coneguda vila del Maestrat.

Si hem dit al començament, quan al moment històric d'aquest Inventari, que el Prof. Mateu i Llopis va escriure un article sobre els arxius valencians, cal dir també que en 1947 donava unes Notas sobre la documentación post-foral del Archivo del Reino de Valencia; en elles trobarem el pas de l'antic règim, el foral, al de la Nova Planta: el Real Acuerdo, la Bailia moderna, la Superintendencia de Hacienda, les Escribanías de Cámara i altres organismes, es trobaven en la necesitat de disposar les llistes i relació de pobles, i saber quins eren els seus senyors o si depenien directament de la Corona, és a dir, si eren o no reials.>>

[MATEU IBARS, Josefina i Mª Dolors. Índice alfabético de los pueblos que había en el Reyno de Valencia y a quienes pertenecían (Ms. 18.654, núm. 8 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Siglo XVIII). pàg 523. onomastica.cat i raicesreinovalencia.com (pdf)]


1708

Sarthou, parlant de Castellfort, diu que prop d'allà va haver una forta batalla:

<<En 1708, durante la guerra de Felipe IV de Valencia y V de Castilla con los austríacos, tuvo lugar en estas cercanías de Castellfort una sangrienta batalla entre ambos ejércitos beligerantes. Durante ella hizo heroísmo de caridad el entonces cura del pueblo cuyo nombre se ha perdido en la historia.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.682. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


1708

En un manuscrit sobre la historia de Vilafranca, fet per un capellà que va estar allà des de 1738 a 1745, publicat el 1832, parlant dels miracles de la Mare de Déu del Llosar, ens parla d'algunes de les batalles que van tenir lloc al voltant de Vilafranca, en aquella època:

<<En las guerras del año 1708, tuvieron un encuentro los franceses y migaletes en la masía de la torre de Fonso de este término, en que murieron nueve soldados y un migalete; los demás soldados de la partida quedaron prisioneros, y fueron llevados al castillo de Ares. Irritándose de esto los soldados que estaban en Cantavieja y Benasal, bajaron aquellos hacia Villafranca para quemarla y saquearla. Tuvo de esto noticia la Villa, y envió a Miguel Andrés por síndico, para darles satisfacción de la inocencia de los de Villafranca, y les encontró ya en la lomita junto a nuestra Señora del Losar; y fueron tan eficaces las razones que les dio, inspirado, según creía, de nuestra Señora, a quien acababa de hacer fervorosa oración, poniendo bajo su amparo a todo el pueblo, que de allí se volvieron sin pasar un pie adelante. Los soldados que había en Benasal, salieron para Villafranca con el mismo fin que los de Cantavieja, y del camino se volvieron, debiendo a la poderosa intercesión de su Patrona los de esta Villa, librarse de los incendios y estragos que en este lance les amenazaban. [...un poc abans ja havia dit:] Ayudó a los de esta Villa en las últimas guerras, para que no pereciesen a los filos de la espada, ni a los incendios de la llama, como las villas de Ares y Villareal, que fueron abrasadas.

En estas mismas guerras, Bartolomé Gonzalo, a instancias del coronel Pons, pasó con otros vecinos de esta Villa a la de Ares para quemarla; y estando en el incendio del arrabal, desde el castillo le tiraron una bala de fusil; y luego que sintió el golpe en la cabeza, reclamó a nuestra Señora del Losar, y las balas le agujerearon la montera sobre la cabeza pero no le hicieron daño alguno. Se conservó largos años la montera en las paredes de la Iglesia de nuestra Señora, para memoria del prodigio que se atribuyó a la Virgen.>>

[MATEU, Jaime. Breve historia de la villa de Villafranca del Cid en el reino de Valencia, y del hallazgo prodigioso de N. Señora del Losar. Pàg. 36-37. Imprenta de la viuda de Muñoz. Plaza de S. Agustín. Valencia. 1832]. http://books.google.es


1710

Juliol. Durant la Guerra de Succesió (1700-1746), Felip V és nomenat rei d'Espanya, i els partidaris de l'Arxiduc dels Austria, Carlos entren en conflicte amb els partidaris dels borbònics ("maulets" en front de "botiflers" -que, per cert, ve de "beauty flowers", per la flor de lis, emblema dels de borbònics-). Monfort ens dóna dades d'aquell període. Transcribim un petit fragment del pas de les tropes per les nostres terres: "Luis XIV pide la paz, pero la guerra sigue. La batalla de Malplaquet, en 1709, obligó a Luis XIV a pedir la paz; pero la humillante condición de que ordenara a su nieto Felipe V a salir de España, condición no aceptada por éste, hizo que la guerra continuase. En las regiones del Maestrazgo y Morella, por el conde de Rupelmonde -año 1709-, quien, al ser destinado en abril de dicho año al batallón de Tortosa dejó algunos dragones y una compañía al mando de Felipe Ibáñez. Especializado en la guerra de guerrillas, ganó Ibáñez por la sorpresa del barranco de Sellumbres -Roca Parda-, y las acciones de Cinctorres, llano dels Cirers y Castell de Cabres, pero fue derrotado en el puente de Todolella, sobre el río Cantavieja, el 30 de julio de 1710."

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p.521. Ajuntament de Vilafranca. 1999]


1710

Sarthou, segurament fent-se ressó de la publicació en 1868 del llibre "Morella y sus aldeas" de José Segura y Barreda (que per cert, no sabem fins a quin punt és creïble, com ja se n'adona Sarthou: "obra en tres tomos, á la que remitimos al lector, no sin reconocer que no está exenta de algunos errores"), parla de Morella:

<<En la desastrosa guerra de Sucesión, se decidió Morella por la casa de Francia, y después de sostener un largo y pesado sitio, al perder toda esperanza de posible socorro, se entregó á las tropas del Archiduque, por medio de un honroso tratado (Felipe IV de Francia y V de Castilla, el primer Borbón, premió más tarde su lealtad y sumisión filial concediéndole á la villa voto en Cortes).

En 14 Septiembre 1710, las tropas del Archiduque bloquearon la villa de Morella, y el 20 intentaron un formidable asalto, siendo valerosamente rechazados por los morellanos, al mando de su gobernador Francisco Bustamante. También fueron rechazados en su intento de entrada á traición en 4 Octubre. En 29 Octubre bombardearon la plaza, y en otro asalto del 15 Noviembre del mismo año tuvieron 60 muertos y más de 100 heridos, sin lograr su intento. Al fin, después de tres meses de sitio y terribles bombardeos, se rindió Morella en 15 Diciembre 1710. En 3 Febrero 1711, rindiose Morella á las tropas borbónicas, recibidas por el pueblo con gran júbilo.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.665. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


1710

Sarthou, segurament fent-se ressó de la publicació en 1868 del llibre "Morella y sus aldeas" de José Segura y Barreda (que per cert, no sabem fins a quin punt és creïble, com ja se n'adona Sarthou: "obra en tres tomos, á la que remitimos al lector, no sin reconocer que no está exenta de algunos errores"), parlant de la Todolella:

<<En 1710, cuando la guerra borbónica, presenciose aquí una sangrienta batalla en el puente del río Cantavieja. Sabedores los morellanos de la llegada de los "migueletes" enemigos del Rey, salieron á su encuentro, siendo derrotados por su inferioridad numérica.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.711. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


1712

Trobem dades del cens de 1712-1713 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Cens de Campoflorido (1712/1713)", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 208-225.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

Castellfort 80
Cinctorres 150
Forcall 120
Herbers 45
Hortells 40
la Mata de Morella 80
Morella 408
Olocau del Rey 80
Palanques 25
Portell de Morella 70
Sorita 60
la Todolella 50
Vallibona 100
Villores 25
Xiva de Morella 15
Vilafranca del Maestrat 150
Ares del Maestrat 180
Benassal 240
Catí 170
Culla 61

 


1712

Parlant de la imatge i ermita de la Virgen del Cid de la Iglesuela (s.XIII), Pere-Enric Barreda ens parla d'un llibre que va escriure un erudit del poble veí, però que, malauradament, com tants d'altres, ja no existeix:

<<Como en muchos otros santuarios y ermitas célebres de la comarca vecina (el Llosar, la Balma, l'Avellà,...) existe una leyenda sobre su hallazgo, escrita por primera vez por Alejandro Piera en 1712 y divulgada de forma impresa por el padre Roque Faci en 1739: "Nuestra Señor adel Cid, llamada así por aparecer cerca del castillo del Cid, atalaya sobre una roca cortada. Debajo de un campo a media legua de Iglesuela, un labrador araba con sus bueyes. [..., veure l'extracte al llibre de Faci.]>> (pàg.61)

Més endavant, ens diu que aquest llibre ja s'ha perdut:

<<Además, en 1696 se produjo el hallazgo de "una sortija de metal muy bien labrada", consignado sin duda por su coetáneo Alejandro Piera en su perdida "Torre de David" (Salvador, 1890; Benítez, 2004).>> (pàg.121)

[BARREDA, Pere-Enric (2011): La Iglesuela y su ermita del Cid: documentos para su historia (I). Centre d'Estudis del Maestrat. Jordi Dassoy - Impresor, Sant Carles de la Ràpita (Tarragona).]


Un petit extracte del que diu Faci, en relació al citat Piera:

<<No ay necessidad de dilatar esta Relación, porque se espera ver en pública luz la Historia de esta S.Imagen, con todas las noticias del sitio, y su antigüedad: su Autor es el Dr. D. Alexandro Piera, natural gloria de su Patria la Iglesuela. Piera es una fuente vezina al Peloponeso; y de erudición y doctrina lo es dicho Autor, a cuyo estudio se deben tantas noticias, como el curioso verá en dicha obra, que titula "Torre de David", por ser toda de María, con su Autor. (Quando ésta se imprime, es muerto dicho Autor, y se secó la fuente de su erudición. Dios le substituya alguno, que nos comunique sus aguas).>> (pàg.44 de la 2ª part)

[FACI, Fr. Roque Alberto (1739-1750): Aragon. Reyno de Christo y Dote de Maria Santissima. En la Oficina de Joseph Fort, enfrente del Colegio de S. Vicente Ferrer. Zaragoza.] Vol.1 (1739): books.google.es  Vol.2 (1750): books.google.es


I, encara una tercera menció, que trobem per casualitat, de la vida i obra d'aquest erudit de l'Angresola:

<<Don Alexandro Piera (1654-1735). Doctor Teólogo y Beneficiado de la Parroquial de la Iglesuela del Cid, nació en esta Villa situada en las Bailías de Cantavieja, y allí fue Bautizado en 1654. Fue hijo de Miguel Piera y de Isabel Tena que le procuraron según su calidad la más honrosa educación en los Estudios, en los que se abentajó por su aplicación e ingenio. Murió este docto y piadoso Eclesiástico en su Patria el año de 1735, haviendo escrito: "Torre de David. Historia de Nuestra Señora del Cid, venerada en los términos de la Villa de Iglesuela. Noticias del Castillo del Cid, junto a que fue hallada, distante media legua de la misma villa. De su antigüedad y cosas memorables de ella". Obra escrita en folio de 617 páginas en columnas. El Maestro Faci en su "Arag. Reyno de Christo" pág.44 y 45 del Tomo I precisamente advierte que en 1739 quando él imprimió había muerto el Autor de dicha Historia. En ella trata también de Monumentos antiguos, y de otros puntos conesos como ellos. Don Vicencio Juan de Lastanosa en su "Museo de Medallas", pág. 116 acuerda en dicho Templo de Ntra. Señora del Cid piedras Romanas, y una de letra antigua Española, conforme lo anotó Escolano en el libro 2 de la Historia de Valencia cap. 24. El Doctor Ximeno en los Escrit. del Reyn. de Valenc. Tom. I Notic. Prelim. pág. 3 col. 2 trata de un Monumento singular de este sitio, conforme Don Antonio Agustín, y ambos alegados por el P. Terreros en la Paleografía Española Tom. 13 de Espect. de la Natur. pág. 334 y 326, copiando dicha Inscripción. Memorias que acreditan el gusto de nuestro Autor en sus Investigaciones sobre estos puntos.>> (pàg.487)

[LATASSA Y ORTIN, Félix (1800): Biblioteca nueva de los escritores aragoneses que florecieron desde el año de 1689 hasta el de 1753. Oficina de Joaquín de Domingo, CAlle del Carmen Calzado. Pamplona.] Vol.4: books.google.es


1712

Juliol, 3. En una web sobre el cognom Armelles hi ha molts noms de l'arxiu d'Ares. Busquem els de Portell.

<<El 3 de Julio, otorgan capítulos matrimoniales, Carlos Marín hijo de Joseph Marín y Úrsula Montoliu de la villa de Portell, casado en primeras nupcias con Josepha Uguet de la villa de Ares, y Vicenta Prats hija de Jacinto Prats y Úrsula Ana Beltrán.>>

A la mateixa web ho repeteix. Ho transcribim sencer perquè és interessant vore com eren aquests contractes matrimonials:

<<Capítulos matrimoniales de Carlos Marín Montoliu y Vicenta Prats Beltrán: Sépase por esta carta como nos Carlos Marín labrador, hijo legítimo, y natural de Joseph Marin y de Ursula Montoliu de la villa de Portell, que tuve por muger en el primer matrimonio a Josepha Uguet de la presente villa de Ares del Maestre de la una parte, y de la otra  Vicenta Prats donzella, hija legitima y natural de Jacintho Prats y de Ursula Anna Beltran de la dicha presente villa, dezimos: que a servicio de Dios nuestro Señor, y con su gracia, avemos tratado de casarnos en paz de la Iglesia. y para que tenga efecto, y sustentemos nuestras obligaciones, como mejor aya lugar de derecho, y siendo sabedores del que en este caso nos perteneze, de nuestra voluntad otorgamos, y conosemos que prometemos, y concordamos en los capitulos siguientes.

Primeramente promete el dicho Carlos Marin traher para ayuda, y subvencion del presente matrimonio todos los bienes muebles, semovientes, e raizes que le quedaran despues de haver hecho particion y division con el hijo que tiene del primer matrimonio. Et vice bersa se ha tratado y concordado entre las dichas partes qeu la dicha Vicenta Prats, promete traher al presente matrimonio todos los bienes que aquella tiene muebles, e semovientes, y raizes estimados en quarenta libras moneda de Valencia.

Item se ha tratado, y concordado entre nosotros dichas partes que los bienes que me quedaren a mi dicho Carlos Marin, y los que yo la dicha Vicenta Prats tengo adjudicados en la cantidad de quarenta libras moneda de Valencia, se hagan un comun para que todo anden juntos en empleos del dicho nuestro matrimonio, y todo corra por mano de mi dicho Carlos Marin, y de lo que fuere prosediendo de dicho comun se hagan otros empleos, y assi se proceda, y continue desde el dia que recibiremos la bendicion nupcial en adelante, hasta que Dios nuestros Señor fuere servido disolver, y apartarnos del presente matrimonio faltando uno de nosotros, o, los dos, y en qualquiera caso de estos, se partan, y dividan dichos bienes por iguales partes, y la una sea de mi el dicho Carlos Marin, o, de mis herederos si fuese muerto, y la otra de mi dicha Vicenta Prats, o, de mis herederos si fuere el caso que hubiesse muerto.

Y en la manera que va explicado, nos obligamos de conservarlo, y no nos apartaremos de ello por ninguna causa ni razon que aya, aunque alguno de nos la tenga legitima, y de derecho, ni nos opondremos, ni contradeciremos, y executaremos en todo, y por todo. Y para que mas nos perjudique, lo avemos de nuevo por repetido segunda vez en esta clausula, y nos imponemos por pena convencional diez libras moneda de Valencia, que ha de pagar la parte que la contradixere, reclamare, en todo, o, en parte, y las aya, y cobre, la parte obediente para si, y por ellas se pueda executar con su juramento, y esta escritura, en que queda diferido, y sin otra prueva. Y cada una de las partes para todo lo sobredicho assi cumplir obligamos nuestras personas y bienes avidos, y por haver, y damos poder a las justicias de su Magestad (en espacial a las del presente Reyno de Valencia a cuya jurisdiccion nos sometemos, e, a nuestros bienes, y renunciamos nuestro domicilio, y otro fuero que de nuevos ganaremos, y la ley si convenerit de jurisdictione omnium judicum, y la ultima pragmatica de las sumissiones, y demas leyes, e, fueros de nuestro favor, y la general del derecho en forma) para que nos apremien como por sentencia passada en cosa juzgada, y por nosotros consentida. En cuyo testimonio otorgamos la presente, en la Villa de Ares del Maestre, a los tres dias del mes de Julio de mil setecientos y doze. Y los otorgantes que yo el escrivano publico doy fee que conozco no firmaron porque dixeron no saber, y a su ruego lo firmo uno de los testigos que lo fueron los licenciados Francisco Roca, Agustin Orenga, y Vicente Armelles presbiteros, vezinos de la dicha villa de Ares.

Como a testigo, y por el otorgante Mn. Francisco Roca presbitero. Como a testigo, y por la otorgante Mn. Agustín Orenga presbitero. Ante mi Joseph Geronimo Sales escrivano.>>

Encara trobem, en la web, una tercera informació sobre aquest matrimoni, amb la novetat dels fills i les seves parelles:

<<Carlos Marín Montoliu (Portell); Profesión: Labrador; Matrimonio: Josepha Uguet i Vicenta Prats Beltran; Hijos: Joseph Marin Uguet i Basilio Marin Prats.

Joseph Marin Uguet; Profesión: Pelaire; Matrimonio: Francisca Salvador Prats

Basilio Marin Prats; Matrimonio: Maria Domingo Prades>>

[Armelles, historia de un apellido: armellesapellido.blogspot.com.es]


1715

Fi de la Corona d'Aragó:

<<Corona d'Aragó [...] fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó des del 1164 i fins el 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren d'altres territoris, els conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. [...] La mort sense hereu de Martí l'Humà (1410) suposà l'extinció del llinatge dels comtes de Barcelona i l'adveniment de la dinastia Trastàmara a la Casa reial d'Aragó. [...] Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ésser una colònia anglesa. A més a més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, fet que va terminar definitivament amb l'existència de la Corona d'Aragó. Després hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'imposà per tota la Península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.>>

[ca.wikipedia.org]


1716

Agost. En Forcall, els llibres de registre de l’esglèsia estan escrits en valencià fins agost de 1716, data en que apareix el castellà i ja fins l’actualitat. [PENSAR QUE EL 11 DE SETEMBRE DE 1714 ENTRA EN VIGOR EL DECRET DE NOVA PLANTA QUAN FELIP V ESDEVÉ MONARCA ABSOLUT EN TOTA ESPANYA DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. ES PROHIBEIX L’ÚS OFICIAL DEL CATALÀ, QUE NO SE RECUPERARÀ FINS A LA II REPÚBLICA, EN 1931, QUAN SERÀ COOFICIAL AMB EL CASTELLÀ. PERÒ A LA FI DE LA GUERRA CIVIL, EN 1939 ES TORNA A PROHIBIR I JA FINS A LA MORT DE FRANCO I LA RECUPERACIÓ DELS PODERS POLÍTICS CATALANS, L’ANY 1979]

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993). Ayuntamiento de Forcall. 1994]


1716

Novembre, 20. En una web sobre el cognom Armelles apareix el notari de Portell, Joseph Ortí citat en un testament.

<<En el nombre de Dios nuestro Señor, y de la Virgen Santissima su Madre, y Señora nuestra concebida sin mancha, ni sombra de la culpa original en el primero instante de su ser purissimo, y natural. Amen.

Sepase como yo Bernardo Garcia clergue, beneficiado en la parrochial Iglesia de la presente villa de Ares del Maestre,  y morador de ella, estando efermo en la cama de enfermedad corporal de la qual temo morir, pero en mi libre juizio, [...] otorto mi testamento [...] Y otro (censo) que me responden sobre los bienes de Joseph Orti de Jayme, a favor de mi dicho Bernardo Garcia, por escritura que passo ante Joseph Orti notario de Portell a los veinte y seis dias del mes de Octubre del año mil setencientos, y diez y seis, para que ellos cumplan las mandas, legados pios por mi en este mi testamento expresados, y de lo que sobrare dispongan a su voluntad para sufragio de mi alma, sobre que les encargo las conciencias, y lo que obraren valga como si yo lo otorgase.

Item mando, y mejoro en el tercio, y quinto de mis bienes a uno de los tres hijos varones que yo tengo, aquel que elegiran los infraescritos curadores y administradores que nombrare en este mi ultimo testamento [...] De que doy fee Testigo, y por el otorgante, el Ldo. Vicente Armelles presbitero. Ante mi Joseph Geronymo Sales escrivano. [...]>>

[Armelles, historia de un apellido: armellesapellido.blogspot.com.es]


1724

Comença -i acaba- el regnat de Lluís I d'Espanya, fill de l'anterior rei, Felip V. Com va morir, de verola, només uns mesos més tard, del mateix any, el seu pare va tornar a ocupar el tron.

<<Lluís I d'Espanya, dit 'el ben Amat' o 'el Liberal' (Madrid, 25 d'agost de 1707 - 31 d'agost de 1724), va ser rei d'Espanya des de l'abdicació del seu pare Felip V, el 15 de gener del 1724, fins a la seva prematura mort, el 31 d'agost de 1724. La breu durada del seu regnat, de set mesos, va provocar que fos intranscendent tant en política interior com exterior. És un dels més breus de la història d'Espanya, fet que l'ha convertit també en un dels reis més desconeguts. [...]

Lluís va contraure la verola el mes de juliol de 1724. El monarca no es va ocupar bé de la seva malaltia, que va acabar complicant-se amb una pulmonia. Morí al cap de poques setmanes.Al dia següent de morir, es va estendre per Madrid el rumor que havia estat enverinat. Un home de confiança de Felip V, com Melchor de Macanaz, va considerar certs aquests rumors; insistía que Lluís sí havia estat afectat per la verola, però que els específics dels metges l'havien ajudat a millorar, hauria estat el denominat <<clan dels parmesans>>, instigat per Isabel Farnese [la dona de Felip V i madrastra de Lluís I], els que, a través del doctor José Cervi, van subministrar el verí al monarca.

La mort del rei va provocar dubtes sobre si Feip V havia de mantenir l'abdicació i deixar el tron a l'infant Ferran, segons dictava el seu propi decret, o bé tornar-lo a ocupar ell. La versió tradicional és que l'antic rei es negava en rotund a ocupar-lo de nou per herència del seu fill a causa dels seus escrúpols religiosos. Isabel Farnese i l'ambaixador francès, preocupats per la deriva que prendria el país si pujava al tron l'infant Ferran, per tal d'obtenir el sí de Felip van constituir una junta de teòlegs que va proclamar la nul·litat dels vots de renúncia, i el confessor, el pare Bermúdez, es va negar a absoldre si aquest no s'ocupava del govern del seu poble. Felip acceptà i tornà amb el suport del Consell de Castella. No obstant això, a banda d'aquesta versió, n'existeix una altra més moderna, que diu que va ser per voluntat de Felip la recuperació del tron, fent firmar al seu fill un document en aquest sentit, i que després va esperar la opinió del Consell de Castella i la junta de teòlegs, que van pronunciar-se de manera ambigua. El cert és que, amb la tornada al tron, Felip va purgar als homes de govern de Lluís, que havien intentat deslliurar al rei de la influència paterna, i també a aquells que van donar suport a la pujada al tron de Ferran.>>

En definitiva, aquesta mort sobtada del nou rei va prorrogar el regnat de Felip V una vintena d'anys més, fins la seva mort en 1746. La corona l'heretaria un altre fill, Ferran VI d'Espanya.

[ca.wikipedia.org]


1724

Cercant per internet hem vist aquest document que parla de la visita d'un bisbe, el bisbe Camacho, de la diòcesi de Tortosa. Encara que apareix molta informació d'aquest i altres bisbes, només ens quedem amb aquest llistat:

<<21. CAMACHO, 1724


Informe del bisbe Bartolomé Camacho Madueño, adreçat al papa. Tortosa, 26 juliol 1724. Amb contrafirma del secretari José Aznar i segell de placa del bisbe.
[...]

(10. POBLACIONS DE LA DIÒCESI). Huiusce episcopatus longitudo usque leucas extenditur, latitudo vero, ad 8. In regnis Aragoniae, Valentiae et Gotholauniae 150 oppida complectitur, qualia memorantur. Dertusa, ubi perpetuo sedes collocata mansit; est quidem urbs satis populosa et situ maxime idoneo ad omne dioeceseos regimen exercendum. Turrisalba, Cavanes, Benlloch, Almazora, Cavazés, La Palma, La Bisbal, Crettas, Arenys et Lledó, quae 10 loca temporali episcopi subiacent iurisdictioni; Ulldecona, Godall, la Calera, Amposta, Mas dels Barberans, la Zenia, la Puebla de Benifassar, Bel, Bellestar, Boygar, Rosell, Canet, Trayguera, Sant Jorje, la Jana, San Mateo, Chert, Corvera, la Salsadella, las Cuevas, Villafamés, Usseras, Chodos, Figueroles, Luzena, Alcora, Rivesalbes, Fansara, Onda, Artessa, tales, Foeguilla, Artana, Eslida, Villavieja, Almenara, Vallis de Uxó, Chilches, la Losa, Atonceja, Nules, Villareal, Burriana, Burriol, Castellón, Oropessa, Alcalà, Vinaroz, Benicarló, Peñíscola, Morella, Vallibona, Castell de Cabres, Herbés, Zurita, Palanques, Herbeser, Puebla de Alcolea, Hortells, Villores, Chiva, Forcall, Todolella, la Mata, Cinctorres, Portell, Villafranca, Castellfort, Ares, Benasal, Culla, Vistabella, Adzaneta, Benafigós, Torrenbesora, Ambesola, Albocazer, Sarratella, Catí, Salvasoria, Calix, Alcanar, Torre de Engarceran, Aldober, Pauls, Alfara, Cherta, Pinell, Corvera, Bathea, Gandesa, Mora, Benisanet, Miravet, Ginestar, Rasquera, Tivissa, Pratdip, Valldellós, Colldechou, Perelló, Capsanes, Marzò, Masroig, Garzia, Torre de Español, Vinebre, Gargalef, la Giguera, Mayals, Flix, Ascón, Robarocha, Fatarella, Villalba, la Puebla de Masaluca, Casseres, Calazeite, Arnes, Horta, Bot, Prat de Compte, Vall de Uxó, de la Asumpción, Ferrichinals, Tivenys, Villanueva de Alcolea, Herbés, Subirans, Tirigs etc.>>

[test.arxiuadg.org]


1725

Data que posa al llindar del balcó de la casa de Adelaida Moles, al carrer Calvari, núm. 18: “EL AÑO 1725”. A la teulada de la mateixa casa n’hi havia una altra que posava “AÑO 1741”.


1730

Trobem dades del cens de 1730 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Padró per a l'equivalent de 1730", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 226-243.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

Castellfort 97
Cinctorres 146
Forcall 97
Herbers 50
Hortells 29
la Mata de Morella 57
Morella 586
Olocau del Rey 66
Palanques 14
Portell de Morella 60
Sorita 63
     la Todolella 37     
     Saranyana 12     
TOTAL la Todolella 49
Vallibona 89
Villores 15
Xiva de Morella 35
Vilafranca del Maestrat 135
Ares del Maestrat 126
Benassal 262
Catí 130
Culla 96

 


1537

Gener, 1? En internet trobem dades sobre població. Però cal vigilar amb aquesta mena de dades perquè no tots els censos es feien de la mateixa manera i hi ha perill de confondre conceptes tan diferents com "veïns" o "focs" (caps de famílies), població "de fet" (residents més transeünts) i població "de dret" (residents més absents).

<<Tenia quasi 300 habitants (portellans) el 1.539; uns 275 el 1.735; 604 el 1.850; 1.067 el 1.900 i després baixà fins arribar en 1.994 a 283. Sempre fou molt abundant la població dispersa en masies i la seua economia ha estat tradicionalment ramadera.>>

Any habitants
1539 300
1735 275
1850 604
1900 1.067
1994 283

[uv.es]


1737-38

En un llibre que hem trobat en internet ens parla de la fiscalitat aplicada als pobles de Castelló al segle XVII. Parla d'una curiositat fiscal del nostre poble:

<<A Castelló de la Plana la diversitat fiscal és la seua característica. L'any administratiu 1737-1738 s'hi cobraven drets per l'abast de l'aiguardent, de l'oli, de la neu, del pa, del vi i tot un conjunt de gravàmens derivats de la carn -pells, sèu, tall de la carn, etc.-, a més de l'arrendament de molins, tendes, forns, i pesos, tots però, poc significatius si els comparem amb la peita, un sistema de derrama sobre la població efectuada per parròquies i que recapta eixe any 4.128,58 lliures, quantitat equivalent al 45,52% de les rendes municipals, és un sistema que funciona abans del segle XVIII. Aquest tipus d'imposts directes, que graven la propietat o la renda de cada contribuent, ja siguen denominats peita, derrama, sequiatge, etc., són molt importants en les poblacions de la província de Castelló. Fernando Andrés Robles [Escritura y crisis..., pp.92-97] ha estudiat molts d'aquests municipis, precisament els més problemàtics ja que han d'arribar a fer acords amb els creditors censalistes per tal de saldar el seu deute, i són municipis en els quals al voltant del 45% de les rendes provenen d'imposts directes, en alguns casos molt elevats, com passa a Llucena -el 84,9%-, Portell de Morella -el 83,3%-, Sucaina -el 90,9%- o Almenara -el 76,6%. Vist açò, podem dir que les rendes municipals es nodreixen fonamentalment de la fiscalitat aplicada sobre la població i no de l'aplicada sobre els lloguers de propis, encara que en alguns casos la fiscalitat no recau aclaparadorament sobre els articles de consum, sinó que més bé és un gravamen que recau sobre la riquesa individual, cosa més justa.>>

[GIMÉNEZ CHORNET, Vicent. Compte i raó: la hisenda municipal de la ciutat de València en el segle XVIII, p.166. Universitat de València. 2002.] books.google.es


1739-1750

Llibre d'un eclesiàstic que fa revisió dels llocs de culte més importants d'Aragó. Es un llibre en quatre parts, les dues primeres publicades en 1739 i les altres dues en 1750. Deixant de banda la gran càrrega religiosa, trobem moltes coses interessants, fets registrats en els arxius d'algunes d'aquestes ermites i també, llibres més antics dels que treu informació. Com a curiositat, dir que fa una rèplica molt llarga i virulenta a una publicació anònima que gosa dir que l'emita i mare de déu de Vallivana són més antigues que les del Pilar de Saragossa. No trobem res sobre Portell però sí de la majoria dels pobles del voltant, sobretot els d'Aragó, però també algun personatge de la nostra comarca.

------> Veure l'extracte a dit llibre

[FACI, Fr. Roque Alberto (1739-1750): Aragon. Reyno de Christo y Dote de Maria Santissima. En la Oficina de Joseph Fort, enfrente del Colegio de S. Vicente Ferrer. Zaragoza.] Vol.1 (1739): books.google.es  Vol.2 (1750): books.google.es


1741

Abril, 12. En una escritura del casament entre un de Castellfort (Vicente Sorribes) i una de Ares (Pabla Falcó), es declara una finca del terme de Castellfort que llinda en Portell per la Serra Simona. Com que no tenim arxiu, aquests petits detalls són or pur:

<<Sepasse por esta escritura publica, que por su thenor, nosotros Margarita Colomer, viuda del difunto Luis Sorribes, el Dr. Joaquín Sorribes presbytero, y Luis Sorribes escrivano, vecinos de la villa de Castellfort, y al presente hallados en la hermita de nuestra Señora de la Fuente, termino de dicha villa, de la una parte, Miguel Falco, y Barbara García consortes, vecinos de la villa de Ares del Maestre, y hallados en dicha hermita de la otra parte. Dezimos: Que para servicio de Dios Nuestro Señor, y con su gracia se ha tratado (con intervención, y asistencia de algunos parientes, y personas honradas de nuestra estimación) de que Vicente Sorribes mancebo, hijo legítimo y natural de mí la dicha Margarita Colomer, y del difunto Luis Sorribes escrivano, mi marido que fue, de legitimo y carnal matrimonio nacido, y procreado, casse en fas de la Santa Madre iglesia con Pabla Falco doncella, hija legitima, y natural de nosotros Miguel Falco y Barbara Garcia consortes, de legitimo, y carnal matrimonio como mejor aya lugar en derecho, y cerciorados de lo que en este caso nos incumbe, de nuestro buen grado, y ciencia, ottorgamos que concordamos, en los capitulos del thenor siguiente:

Primeramente: se ha tratado, convenido, y concordado entre nosotros dichas partes, que nosotros los citados Margarita Colomer, el Dr. Joaquin Sorribes presbytero, y Luis Sorribes escrivano, ayamos de dar, como por el presente capitulo damos al dicho Vicente Sorribes mozo, nuestro hijo, y hermano  respective, en subvencion de su matrimonio, con la citada Pabla Faco doncella, en lo venidero consortes, los bienes siguientes. Primeramente una Masia con sus tierras, llamada de Nicolás Miralles, sita y puesta en el termino de dicha villa de Castellfort, y en el sitio intitulado del Coll del Espino, que alinda por una parte con tierras de la Masia de Joseph Troncho, por otra con tierras de la Masía de Joseph Sorribes, por otra con comunes de dicha villa de Castellfort, intitulados la Lloma Nadala, y por otra parte con tierras de las Masias llamadas del Coll del Espino, y del Barranch, las que al presente posehe Joseph Centelles.

Otrosi: Una heredad sita y puesta en el mismo termino, y en el sitio nominado de la Cova de la Ballesta, que alinda por una parte con tierras de la presente hermita de nuestra Señora de la Fuente, por otra con tierras de la Masia de Antonio Folch, por otra con comunes de dicha villa, y por otra con el azagador que baja a es Baylies entre el termino de dicha villa de Castellfort, y el de dicha villa de Ares.

Otrosi, otra heredad sita y puesta en el propio termino, y a la parte nombrada de les Coves den Alegre, que alinda por una parte con tierras de la Masia de Don Narciso de Pedro, a la sierra Simona, por otra con tierras del termino de Portell, a dichas Cuevas den Alegre, por otra con tierras de la Masia de Vicente Dauden, por otra con comunes de la dicha villa de Castellfort, y con tierras de la Masia del dicho Joseph Troncho;

Cuya Masia con dichas heredades, arriba alindadas, pertenecieron a Antonio Monserrat, en virtudd de la escritura de establecimiento, que de dicha Masia, y heredades, a su favor ottorgo Joseph Miralles escrivano de la villa de Morella, a la annual del presente Reyno, pagadores en el dia quinze del mes de Agosto de cada un año, segun de dicho establecimiento consta por la escritura que passo, ante Rafael Peñarroja notario, a los dos dias del mes de Marzo del año mil seiscientos cinquenta y seis [1656]; Después pertenecieron dichos bienes con dicho cargo, a Luisa Monserrat, hija, y heredera del dicho Antonio Monserrat, en virtud del ultimo codicilo, que este ottorgo, que passo ante dicho Peñarroja notario, a los veinte, y ocho dias del mes de Noviembre, del año mil seiscientos noventa y siete [1697]; Después pertenecieron los mismos bienes, con el mismo cargo, al difunto Luis Sorribes escrivano padre, y marido respective, de dichos ottorgantes, en virtud del legado que de dichos bienes, a su favor hizo, la dicha Luisa Monserrat, su legitima consorte en primeras bodas, en su ultima voluntad, en su ultima voluntad, bajo la qual fallecio, que igualmente testifico el mismo Peñarroja notario, a los onze dias del mes de junio del año mil y setecientos [1700][...]>>

[Armelles, historia de un apellido: armellesapellido.blogspot.com.es]


1741

Data que posa a una teula de la casa de Adelaida Moles, al carrer Calvari, núm. 18, on posa “AÑO”, curiosament amb la Ñ al revés, i davall, “1741”. A més, sembla que estava signada, però està trencada i només es pot llegir  “.....aro” [Genaro?]. En la mateixa casa, al llindar del balcó posa una altra data “EL AÑO 1725”.


1745 aprox.

En un manuscrit sobre la historia de Vilafranca, fet per un capellà que va estar allà des de 1738 a 1745, apareixen moltes coses interessants. Es pot consultar en books.google.

<<Muchas son las poblaciones que hay con el nombre de 'Villafranca'. Villafranca de Niza en Saboya, Villafranca de la Roberga interior en Francia, Villafranca en el condado de Rosellón, y en la Corona de Aragón hay cuatro villas de este nombre: Villafranca del Panadés en Cataluña, Villafranca de la Comunidad de Daroca en Aragón, Villafranca cerca de Zaragoza, y Villafranca del Cid en Valencia. Esta se llama así, porque tiene un 'Francolín' por armas, y ahora confina con las villas de Mosqueruela y la Iglesuela del reino de Aragón, y con las de Portell, Castellfort, Ares, Benasal y Vistabella del reino de Valencia.>>

[MATEU, Jaime. Breve historia de la villa de Villafranca del Cid en el reino de Valencia, y del hallazgo prodigioso de N. Señora del Losar. Pàg. 2. Imprenta de la viuda de Muñoz. Plaza de S. Agustín. Valencia. 1832]. books.google.es


1746

Comença el regnat de Ferran VI d'Espanya, fill de l'anterior rei, Felip V. El seu regnant, succeint al seu pare, Felip V, esdevé, uns anys després de la mort prematura, uns vint anys abans, del seu germà Lluís, amb favor de qui havia abdicat Felip V. Aquest, però, va morir als pocs mesos de ser coronat.

<<Ferran VI d'Espanya, dit 'el Prudent' o 'el Just' (Madrid, 23 de setembre de 1713 - Villaviciosa de Odón, 10 d'agost de 1759), va ser rei d'Espanya des de 1746 fins a 1759. El seu regnat va significar un període de pau en les relacions internacionals a través d'un sistema de neutralitat instaurat durant el període de 1749-1759, a causa de la preocupació per la situació interna i la de les colònies americanes. Així doncs, mentre d'una banda s'exercia la pau, de l'altra, es duien a terme les reformes internes, principalment de caràcter econòmic i militar, de mà del marquès de la Ensenada, que posarien les bases de les reformes després dutes a terme durant el regnat de Carles III. [...]

A la mort de Ferran, la corona va recaure en el seu germanastre Carles [Carles III]. En aquell moment es va trobar un suposat testament on s'especificava això, però del qual se'n dubta la seva autenticitat. En qualsevol cas, Carles esdevenia rei d'Espanya, i es va traslladar a Espanya des de Nàpols, on portava vint-i-cinc anys regnant.>>

[ca.wikipedia.org]


1747

Juny, 24. En un llibre sobre l'ermita de l'Avellà de Catí ens dóna tres cites que parlen de Portell. Una primera ens parla de quan els pobles de la comarca erem aldees de Morella (consultar en l'any 1232); una segona ens diu que els millors ciris que es posaven a l'ermita de Sant Pere, de Castellfort, eren els que pujaven els catinencs (consultar en l'any 1695). I la tercera vegada que parla de Portell  és perquè un portellà va anar a l'Avellà a complir una promesa.

<<CAPÍTULO IV. De los favores concedidos por Maria SS. à los Devotos que en sus aflicciones le han invocado con el piadoso Título de la Vellà. [...]

10.- Dia 24 de Junio de 1747. Visitò à N. Señora Juan Cerdà, de Portell, quien dixo: que aviendosele rompido tres costillas al tiempo de una grande caìda que tuvo, invocò à N. Señora con los títulos de la Vellà, del Cid, de la Fuente, y de la Balma, ofreciendo visitar el primer Santuario de aquella Invocación que por fuerte saliesse la primera después de lograda la salud que pedía; y aviendo conseguido èsta en solo un parche que se le aplicò, se hizo el sortèo de las quatro Invocaciones à un mismo tiempo, y hora, en la Masìa donde habitava el sobredicho, y en la casa que tiene en dicha Villa habitada de un hijo, sin saber esto unos de otros; y en ambas casas saliò por tres vezes la primera la cedulilla que tenia escrito el titulo de N. Señora de la Vellà, dando à entender Maria SS. que como Madre de Misericordia, quiere ser preferida de la Invocación de la Vellà à otras Invocaciones.>>

En el llibre apareixen moltíssims altres noms de persones de tota la contornada. En citarem algun per si a algú li és d'utilitat, per ordre cronològic: Benlloch o Belloch, Alcañiz, CerveraCartagena, Torre de Velilla [Torrevelilla o Torre de Vilella] , Quarte (cerca de Almenara), Portell, la Codoñera, Ludiente, Valencia, Arnes, Linares, la Portillada, Tirig, Calanda, Beseyte, Luco, Corbera, Tortosa, Mas de Labrador [ara de Valljunquera], la Ginebrosa, Maella, Castellfort, Bordòn, Castellote, Vall del Tormo, Castell de Cabres, La Cuba, Villafranca, Calaseyte, Aguaviva, Masaleón, el Boixàr (Joseph Roda "que cayó desde el Puente llamado 'del Mal Any', en el Rio de la Cenia"), Catì, Egèa, Cederillas, Aranuel, Valldengorfa, Ruvielos, Vall de Robles, Paracuellos de la Vega (del Obispado de Cuenca), Valjunquera, Almazora, la Torrecilla, la Mata, Aliaga, Molinos, la Cenia, Cherta, Rosell, Canèt, Ares, Cantavieja, Allosa, Algemesì, Guadasuàr, las Useras, Alcalà de Mora [ara Alcalá de la Selva], Cirugeda, la Sorollera, La Puebla de Ixar, Villafamès ("en una Masía que està cerca de la Venta que llaman de la Pelechana"), San Matheo (la Peña de los Hermitaños)...

[CELMA, Francisco. Historia del Santuario de Nuestra Señora de la Misericordia y de la Fuente de la Vellà, sito en el término de la Villa Real de Catí, del Obispado de Tortosa, en el Reyno de Valencia. Pàg. 14. En Valencia, por Joseph Thomàs Lucas. 1759]  books.google.es


1748

Agost, 28. Balbás, en el seu llibre de la província de Castelló de 1892, quan parla de l'any 1473, ho fa per dir que el rei Juan II confirma un privilegi a la bailia de Morella que havia concedit el rei Martin.

<<Marzo. Dia 30. 1748. -En la sesión celebrada por el Ayuntamiento en este dia, el Sr. D. Juan Bautista Giner, regidor decano, manifestó que "en vista de los estragos del dia 23 del presente, que ha ocasionado el terremoto que se sintió en dicho dia, y que sin embargo que la misericordia de Dios ha librado á esta villa de las ruinas que padecen muchas villas de este nuestro Reino por dicho motivo, parecía por esta razon el conducir á nuestra reina y señora María Santísima con el dulce título del Lidon á esta villa, así para darle las gracias de que ha librado á esta villa y sus moradores [...]>>

[BALBÁS, Juan A. El libro de la provincia de Castellón. Pàg. 472. (Castellón, 1892). Editorial Maxtor. Valladolid. 2009] books.google.es


1749

Octubre, 13. Anulació de l’administració local. Diu Monfort, en el seu llibre de Vilafranca:

“Al igual que la administración central, también la municipal sufrió un duro golpe con las reformas introducidas por la Casa de Borbón. El municipio, se ha dicho ‘quedó completamente anulado’. Al ‘justicia’ sustituyó el alcalde corregidor, y a los jurados, los regidores. Por la ordenanza de 13 de octubre de 1749. Fernando VI reglamentó el cargo de corregidor, centralizando en sus manos todo el poder local y autorizándole paa nombrar alcaldes mayores, como delegados suyos, uno para lo civil y otro para lo criminal; este último presidía el ayuntamiento, allí donde existían los dos, de cuyas atribuciones quedaron desposeídos los alcaldes ordinarios.

Carlos IV restableció la libertad para nombrar alcaldes ordinarios, reglamentando de nuevo los cargos de corregidores y alcaldes mayores. De ahí que al iniciarse la invasión francesa, la administración local estaba encomendada a los concejos y alcaldes ordinarios, pero además existían los corregidores y alcaldes mayores.

La Constitución de 1812 organizó la administración municipal sobre nuevas bases, que otra vez sufrieron modificaciones.

Después de la Constitución de 1876, al frente del ayuntamiento, a cuyo cargo corría la administración local, existía un alcalde, que era representante del gobierno, subordinado inmediatamente al gobernador y jefe de la administración.

La Dictadura de Primo de Rivera convirtió los ayuntamientos en comisiones gestoras, dictando luego el estatuto municipal de fecha 8 de marzo de 1924 y su reglamento, que modificó la República con su Ley municipal de 31 de octubre de 1935.

El régimen del general Franco promulgó la ley de bases de 17 de julio de 1945, sobre ayuntamientos y diputaciones. Según la base 7ª de esta ley, en cada municipio habrá un ayuntamiento, compuesto por el alcalde ypor concejales, en número de 3 a 24, según la escala de la población que se indicaba en dicha base”.

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p.530. Ajuntament de Vilafranca. 1999]


 

www.portell.tk  -  portellweb@yahoo.es

Recopilació bibliogràfica i transcripcions de Jacint Cerdà