PORTELL s. XIII (1271-1300)                                                                                www.portell.tk


 
  Cartes de poblament i delimitacions de territoris:  1201-1232   1233-1242   1243-1300

 

[NOTA IMPORTANT: Quan llegim documents antics, cal tenir en copte com estan datats, perquè no serà lo mateix que siguen “1200 anys de la Era” que “1200 A.D. o Annus Dominus”. El primer calendari citat correspon a l’Era Hispànica i el segon a l’Era Cristiana. Entre un i altre hi ha una diferència de 38 anys, per tant, quan trobem una data referida a “la Era”, s’ha de convertir al calendari actual restant-li 38 anys, per tant si, per exemple, tenim una data (que segurament anirà en números romans) corresponent a 1277 de la Era Hispànica, li restarem 38 i així sabrem l’any corresponent a l’Era Cristiana, o sigue, la nostra. En aquest cas, l’any del document serà el 1239 (perquè 1277-38 = 1239)]

 

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

 

1271

Març, 16. Es crea el Tribunal del Lligallo a Morella (i aldees, Portell entre elles). Un llibret de Fernando Valls Taberner, escrit en 1926, ens dóna informació sobre aquest llibre dels pastors:

<<El Sr. Segura y Barreda, en el primer volum de la seva obra "Morella y sus aldeas" (Morella, 1868), en la qual tantes dades de la història morellana va poder reunir, parla d'aquesta interessant institució, que era en altre temps característica del règim pecuari de Morella i els seus tèrmens, i que va existir també en altres poblacions de la contrada. En l'esmentada obra pot hom llegir-hi, traduït en castellà, el privilegi atorgat per Jaume I el dia 16 de març de 1271, per virtud del qual va ser establert legalment el tribunal del Lligalló. Una traducció catalana del dit privilegi ha estat, ara fa poc, publicada pel Sr. J. Tuixans en un article que ha escrit sobre "El Tribunal del Lligalló a Morella (Dret foral consuetudinari)", en el qual fa una breu història d'aquesta institució fins al moment en que va ser extinguida per R. O. de 16 de febrer 1835. [...]>>

Valls Taberner explica en el llibret que vol trobar el text autèntic i, encara que no el troba, sí troba informació de manera indirecta, dins d'un plet del s. XIV. Concretament, una còpia treta d'un tresllat fet a 22 de novembre de 1278. Transcribim ací alguns fragments:

"Noverint universi, quod nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Majoricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani, per nos et nostros concedimus vobis concilio Morelle et universis homnibus aldearum et locorum ejusdem, tam nostris scilicet quam ordinum et militum quorumlibet, in (perpetuum), quod possitis facere ligallum in termino Morelle, quid quidem ligallum celebretur bis in unoquoque anno de cetero, videlicet una vice in tercia die post unumquodque festum Pentecosten, et alia vice in unoquoque festo (beate) Marie sptembris; ad quod ligallum, ubicumque in terminis Morelle celebrabitur, teneantur venire vel mittere pastores suos omnes illi quihabuerint (vel tenuerint) anatuos suos ad pascendum in terminis et ducere ibi ganatum mostrench sive amisum quod habuerint. [...]"

A més d'aquestà còpia, Valls troba un altre document, una lletra reial adreçada al batlle de Morella en 1316 [consultar aquest any en la nostra web].

I ens fa saber que Xert també va tindre Lligalló. Transcribim només un fragment del text:

<<Una de les poblacions del Maestrat que tingueren també Lligalló fou la vila de Chert, en els 'Establiments' de la qual (compilats en 1689) s'hi contenen deu ordinacions referents al funcionament d'aquesta institució (nota: Libre dels Establiments de la villa de Chert. "Revista Jurídica de Catalunya", setembre-desembre, 1925). Amb poca diferència, aquseta regulació del Lligalló de Chert devia ser, essencialment, com la de Morella, donada la innegable analogia que degué haver-hi entre l'un i l'altre. Consignen els 'Establiments de Chert' la elecció anual del Justicia del Lligalló, que era feta pels jurats i pastors d'aquell lloc o per la major part d'ells, reunits en el Consell; el dit Justicia havia d'esser un pastor qui tinguès bestiar, i un cop elegit devia jurar que es comportaria bé i lleialment en l'exercici del seu càrrec i que si algun dubte se li ocorregués demanaria el parer dels jurats i Consell i d'alguns pastors experts. Aquest Justicia hauria de tenir lligalló dues vegades l'any (per Santa Creu de maig i per la Mare de Déu d'agost), anunciant-ho previament. [...]>>

En aquest llibret, Valls fa una interessant revisió de les publicacions de Segura Barreda (1868) i Tuixans i Pedragosa (1926) i diu que:

<<Es una llàstima que no 'ns hagin setat conservades les ordinacions del Tribunal del Lligalló de Morella, si es que haguessin estat recopilades. El Sr. Tuixans ha cregut que aquestes estan consignades en el llibre anomenat 'del Pastoret' que's guarda en l'arxiu municipal de Castellfort. Havent pogut examinar aquest manuscrit (lligall n.º 4 del dit arxiu), puc fer cosntar que no conté ordinacions; els documents que l'integren (els més antics dels quals son de la primera meitat del segle XVI) no son mès que les anotacions dels reconeixements i afitacions de les vies pecuaries o assegadors, i altres inspeccions fetes i acords adoptats respecte questions de terres i camins, per a la conservació dels emprius i comuns del terme. [...]>>

Valls ens cita una publicació relacionada i que seria interessant de trobar:

<<El Sr. Carreras Candil ha remarcat l'interés principal del 'Llibre del Pastoret', en quant conté detallades indicacions respecte les rutes generals del pas de bestiar, las quals constueixen curiosos itineraris de l'Edat Mitjana (nota: La institución pecuaria del 'lligalló' al S. de Cataluña. Article a "Las Noticias" de 12 abril 1925)

I ens continua donanat dades, que trobareu també consultant aquests anys a la nostra web:

<<Sabem que en 1530 fou ordenat el "Llibre dels establiments de la vila de Morella", redactat en la nostra parla, el qual contenia bon nombre d'estatuts: alguns d'aquests (molt pocs, però) foren publicats, en traducció castellana, dintre'l "Memorial ajustado, hecho con citación de las partes, del pleyto que siguen las villas de Morella, Catí, Forcall, La Mata, Olocau, Portell, Cinctorres, Castellfort y Vallibona, del Reino de Valencia, y el Fiscal de su Magestad, coadyubando su derecho, con Don Pablo de Pedro y Pastor, vecino de la villa de Morella, en calidad de dueño de la Masía de Salvasoria, por suponerse ésta parte de la Dehesa de Vallivana. Formado en virtud de auto de 2 de junio 1761 de la Real Audiencia de la Ciudad de Valencia, donde pende dicho pleyto para la Sentencia de Vista. (En Valencia: Por la viuda de Juan González, al Molino de la Robella. Año 1762)". Hi hauria entre els diversos estatuts del dit "Llibre dels establiments", alguns qui's referissin al Tribunal del Lligalló? Es molt probable; peró, per dissort, es van perdre en la crema de l'Arxiu municipal, quan la guerra d'Espartero.>>

Encara una altra referència, ara per un conflicte amb el monestir de Benifassà:

<<Segons dades facilitades per Mn. R. Bruñó [cronista de Morella en el moment de la visita de Valls, segons cita al final del llibre], en 1378, havent-se produit un conflicte amb l'abad de Benifazá amb motiu de l'empresonament de vintidós homens d'aquest monestir que's negaven a concorrer al lligalló de Morella, l'infant Martí, qui rebé la protesta del dit abad, va cridar a Valencia el batlle de Morella per a que respongués als cárrecs que se li feien i ordená que'ls llocs que formaven part de l'esmentat lligalló, amb tal de que paguessin certa quantitat pera subvenir a les despeses d'aquest tribunal, no poguessin esser molestats per raó del mateix.>>

I una altra dada, citant, de nou, a Tuixans, sobre certs privilegis adquirits al segle XIV i confirmats al XV:

<<En Tuixans, el seu compte, diu que en 1393 (a 10 de gener) el rei Joan I, en virtud de petició que i havia adreçat el Tribunal del lligallló de Morella, concedí a aquest un privilegi, donant-li facultats per a adquirir i posseir bens immobles (no obstant el que disposessin en contrari els furs de Valencia) i tenir deveses i corrals; l'administració de tot lo qual correría a cárrec del Justicia del lligalló. Més avant, segons el mateix autor, els Reis Católics, per diplomes expedits a Medina del Camp en 1494 (30 d'abril) i a Berlanga en 1499, confirmaren al lligalló de Morella tots els seus privilegis. Sería interessant conéixer el text íntegre d'aquestes reials célules i veure, però, fins a quin punt fan referència al Tribunal del lligalló.>>

[VALLS TABERNER, Fernando (1926): El Tribunal del Lligalló de Morella. Impr. V. Carceller. Morella.] pdf en  repositori.uji.es


Hi ha més autors que han parlat sobre el lligalló, o lligallo, com defensa Carles Rabassa que s'ha de dir. Així, en un treball sobre el lligallo de Culla, en la nota (1) al final de l'article,diu:

<<Prova de la confusió i inexactituds que s'han generat al voltant d'aquesta institució és la vacil·lció fins i tot en la forma correcta del seu nom. Tot i que tradicionalment es ve parlant de 'lligalló' creiem que la forma correcta ha de ser lligallo, i és aquesta la que utilizarem al llarg del nostre treball. No pretenem entrar ara en qüestions filològiques, però convé recordar que el mot lligallo és encara viu en moltes comarques de la nostra parla per designar les vies pecuàries -sobretot en la zona tortosina, però també s'ha documentat en diversos llocs del Baix Maestrat i Tinença de Benifassà-. D'altra banda trobem que la forma castellanitzada del terme, la que apareix per exemple al lligallo de Sogorb, es fa en 'legaxo' (que M.ª D. CABANES [...] actualiza a 'legajo'). Açò suposa evidentment que la forma catalana correcta ha de ser lligallo i no 'lligalló', nom que ve rebent tradicionalment des de la publicació de l'obra de J. SEGURA Y BARREDA [...]. La raó caldria buscar-la en l'excepcionalitat que suposen en la nostra llengua els acabaments en -o àtona, la qual cosa faria a l'historiador morellà convertir-la en tònica, forma que han seguit tots els historiadors posteriors. Cal dir que, tot i que el lligallo de Morella no fou derrogat fins al 1835, J. Segura y Barreda afirma que deixà de funcinar a inicis del segle XVIII, d'on es dedueix que a seua informació sobre la institució fou purament documental, i no es pot adduir com a argument d'autoritat per a la correcta pronunciació del vocable un hipotètic coneixement directe mitjançant informació oral.>>

En la nota (2) ens cita la bibliografia sobre aquesta institució ramadera que és el lligallo. A més dels ja coneguts Segura Barreda, Ferran Valls i Joaquim Tuixans, estan aquests altres:

<<Francisco CARRERAS CANDI, "La institución pecuaria del lligallo al sur de Cataluña", Las Noticias, abril 1925, i "La navegación en el río Ebro". Notas históricas, Barcelona, 1940, pp.119-122;

Manuel MILIÁN BOIX, "Notas para la historia del Lligalló de Morella", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, VIII (1927) 179-185;

Manuel GONZÁLEZ MARTÍ, "Por las cumbres del Maestrazgo: el 'lligalló'", Las Provincias, 1-9-1947, i "Temas morellanos", 1950, p.57;

Honorio GARCIA GARCIA, "Las cuestiones entre Morella y el Monasterio de Bnifazá sobre el Tribunal del Lligalló", Almanaque Las Provincias, LXVIII (1948) 115-118 i, sobre el mateix tema, "Real Monasterio de Benifazá. Diplomacia y 'mal de piedra'", B.S.C.C., XXVII (1951) 56-63;

Miquel GUAL CAMARENA, "La institució ramadera del lligalló. Unes ordenances desconegudes del segle XIVÇ", Estudis d'Història Medieval, II (1970) 69-84;

Mª Desamparados CABANES PECOURT, "Algunos datos sobre el 'legajo' de Segorbe", Estudios dedicados a J. Peset, València, 1982, tom I, pp.401-408.>>

En quant al text, critica una mica a Tuixans i a Milián Boix perquè "estenen injustificadament l'àmbit de competències del lligallo a totes les matèries referents a l'explotació pecuària, considerant-lo com la peça clau de tot el sistema ramader d'unes terres on, d'altra banda, es considera que aquesta era la principal riquesa. En el fons, enlluernats pel cas castellà, més conegut i més 'brillant', aquests autors semblen buscar l'equivalent a la Mesta castellana entre les terres de la Corona d'Aragó, i el volen trobar en una institució pròpia que seria el lligallo. [...] Tanmateix, la mesta i el lligallo són dos institucions absolutament diferents [Nota 6: "Encara que Gual Camarena, Op. cit., p.80, afirma que també en els seus orígens la mesta tenia la mateixa missió que el lligallo (ocupar-se del bestiar extraviat), l'evolució posterior fou molt diferent."], i les funcions i naturalesa del segon molt més limitades i modestes del que aquesta historiografia ha pretés. Una lectura rigorosa de tots els documents coneguts sobre concessió o constitució de lligallos als diferents llocs mostra clarament que la seua única funció és la de regular què s'ha de fer amb els animals extraviats arbitrant un sistema perquè els propietaris puguen recuperar els animals perduts (i evitar de pas una apropiació individual desordenada dels animals dels quals no aparegue l'amo, garantint una destinació 'publica' dels caps trobats). Però tot i que aquesta visió errònia ja fou corregida per l'esmentat M. Gual, que al seu treball sobre el lligallo de la Jana el definia com una "comunitat ramadera de municipis comarcals, amb la missió de recollir, administrar, lliurar als seus amos o fer-se càrrec del ramat perdut o esgarriat", la visió contrària que hi vol veure un nebulós 'agrupament de ramaders', centralitzat, dissenyant i dirigint la política pecuària, està encara fortament arrellada, i no sols en les obres generals de divulgació [...], sinó finsi tot en les obres d'investigació històrica que s'han d'ocupar del tema per referències bibliogràfiques.>>

I abans de començar a parlar del lligallo de Culla, cita tots els lligallos que es coneixen fins ara. Ho fa en la nota (9):

<<Al País Valencià:

El lligallo de Morella

El lligallo de Olocau

El lligallo de la Jana

El lligallo de Cervera

El lligallo de Xert

El lligallo de Sogorb

El lligallo d'Ademús

El lligallo de castellfabib

El lligallo de Culla

En la resta de territoris de la Corona d'Aragó:

El lligallo de Tortosa

El lligallo de Torre del Comte

El lligallo de Terol

El lligallo de Sarrión

El lligallo de Casp

El lligallo de Mançanera

El lligallo de Egea de los Caballeros.>>

Sobre el lligallo de Culla, diu

<<El funcionament i característiques del lligallo de Culla podem conéixer-lo gràcies al 'Llibre d'Establiments' de la vila de Culla de 1593, que li dedica íntegrament una rúbrica, la que la publiquem en apèndix documental al final d'aquest treball [...] Podem concloure que l'ordenament que anem a comentar pertany clarament als segles medievals, sense poder precisar la data concreta. De fet, la notícia més antiga de què disposem sobre l'existència d'un lligallo a Culla és el primer quart del segle XV: en un quadernet de l'administració de Sant Salvador de Culla corresponent a l'exercici econòmic de 1421/22 figuren entre les rebudes les procedents del lligallo: 14 diners per la venda d'una ovella del lligallo i 9 diners per la venda d'un velló de llana procedent igualment d'una ovella del lligallo [...] Tampoc coneixem la data de sa seua dissolució però sí sabem que encara perdurava durant el segle XVIII, i posteriorment arribaria a la fi de l'Antic Règim. [...]

L'esquema de funcionament de lligallo de Culla és molt semblant al de tots els altres que coneixem. La seua única finalitat, com s'ha dit, és arbitrar un sistema perquè els animals perduts puguen tornar als seus legítims propietaris, o, cas que açò no siga possible, determinar què s'ha de fer amb el seu producte. de fet, la veu 'lligallo' (del llatí 'ligare', "unir, juntar") vol indicar la "reunió", l' "agrupament" de tot el bestiar que s'ha extraviat, l'anomenat bestiar mostrenc o 'radiu', que és el terme emprat als nostres establiments. En el cas de Culla, com es pot veure clarament en l'anèndix documental, el "lligallo" indica la reunió de tots els animals perduts, i "tenir lligallo", o "fer lligallo", reunir en un lloc i data determinats tot el bestiar mostrenc perquè els ramaders hi puguen trobar llurs animals perduts. [...]>>

[RABASSA I VAQUER, Carles A. (1992): Puntualitzacions sobre la institució ramadera del Lligallo. El Lligallo de Culla. pp.82-98. Article publicat en Millars: espai i història. 1992: Vol.: 15.] raco.cat


En un llibre d'activitats d'oci i esports d'aventura al Delta de l'Ebre, trobem més informació sobre el mot "lligallo", quan parla de la ramaderia:

<<La utilització ancestral del Delta per a l'ús ramader va donar lloc a la creació del lligallo, que alguns autors entenen com una organització tradicional vinculada a una certa comunitat, que comprèn una sèrie d'institucions referents a allò que era competència de la ramaderia, és a dir: la construcció dels camins ramaders, els lligallos, la dotació d'accessos fàcils als abeuradors per al bestiar, l'extinció de llops i animals danyosos i les feines de recollida i devolució dels ramats que s'extravien, que van rebre el nom de "caps de bestiar sense amo".

El mot 'lligallo' te moltes i variades semblances amb altres termes com els aragonesos 'ligayo', 'ligajo' o 'ligallo'; a Alcanyís s'anomenaven 'lligaso'; a Morella, 'lligalló' [encara que ja hem vist que Rabassa creu que és Segura Barreda qui, erròniament, li posa l'accent], i a la zona de Tortosa 'lligall' o 'lligallo', però en essència totes les nomenclatures ho poden definir com la reunió d'amos de bestiar i consell de ramaders; com abans hem vist se sobreentenia, així mateix, no tan sols els camins sinó també el conjunt de tots els usos i costums tradicionals de tota una col·lectivitat ramadera que comprenia una gran varietat de territoris i rius limítrofs de Catalunya, l'Aragó i València. El mot 'lligallo' i totes les seves accepcions deriven del pirenaic 'lliga'. Així, doncs, tots dos signifiquen unió o lligam.>>

[CASTELLANO MASDEU, Joan (2000): Activitats d'oci i esports d'aventura al Delta de l'Ebre. p.12. Edicions Cossetània. Valls] books.google.es


A la plaça de Morella, sabem que mentre en van haver, es penjaven els llops caçats per la comarca per a rebre públic reconeixement i propines. El 'lligallo' te bona part de culpa, almenys així sembla que era a les comarques veïnes de Catalunya. Per internet trobem un fragment d'un llibre dels anys 60, sobre llegendes del Mont-Caro on ens cita un fragment d'un document històric. Caldria revisar el llibre i saber la data del document i :

<<Porque sabía soñar sueños de grandeza, dejó escrito un mensaje rural que va corroyendo la incuria de los tiempos. Helo ahí:

"Item ha establit y ordenat que lo lligaller no puga gastar cosa alguna dels diners del comu del lligallo sino es ab orde y voluntat dels Jurats, y si per cas sens orde y voluntat de aquells gastaua que al temps del comptes no se li admeta sino que dit lligaller ho pague de sa bolsa, exceptat loques paga per llops llobatons y raboses. ítem.">> p.249

[CASTILLO VELILLA, Antonio (1967): Leyendas de Monte-Caro. p.249. Talleres Editoriales El Noticiero.] books.google.es


1271

Abril, 22. Sobre Olocau del Rei, navegant per internet trobem algunes dades a tenir en compte:

<<En l'agost del 1.180 Alfons II concedeix el castell a l'orde de Sant Joan, defensat a partir d'aquests moments des de poblacions baix-aragoneses, doncs encara tardaria en passar Morella a mans cristianes uns cinquanta-un anys. Cap el 1.264 passaria a ser pertinença reial, per canvi a l'orde de Sant Joan amb Vilafamés. L'infant Pere, donà a poblar Olocau el 22 d'abril del 1.271 a Domènec de Seta, Arnau Çavit i altres més; població confirmada en posteriors ocasions. En maig del 1.287, Alfons III afegeix Olocau al castell de Morella, mantenint determinats privilegis, com el de poder triar justícia. A partir d'aquest moment i fins el 1.691, en què es va independitzar, formà part com un poblet més de l'alfoç morellà. >>

[uv.es]  


La fitxa de la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana, ens completa la informació:

<<El castillo de Olocau es citado ya en el siglo X, relacionado con los enfrentamientos entre los descendientes de Al-Muctádir de Zaragoza, ocurridos alrededor de la fecha de 1084, reyes moros de Zaragoza y Tortosa; el Cid lo ocupó, reconstruyéndolo en tales circunstancias y según palabras de Menéndez Pidal "lo labró de nuevo y lo abasteció de hombres, de armas y de provisiones".

Debió pasar a manos cristianas en el año 1180, fecha en que fue concedido por el rey Alfonso II de Aragón a Fray Armengol D'Aspa, maestre de la Orden del Hospital. Debió ser conquistado de forma definitiva a la vez que Morella y también por las huestes de Blasco de Alagón. Éste recompensó a los caballeros que le ayudaron en la conquista asentándolos en los lugares que después serían las aldeas y lugares de señorío del castillo de Morella.

El castillo de Olocau volvería al señorío real hacia 1264, al recibir los hospitalarios el castillo de Villafamés y la alquería de Vall d'Alba a cambio de Olocau que habían recibido por donación real en 1180.

Olocau recibió carta de población dada por el infante Don Pedro el 22 de abril de 1271 dada a Doménec de Seta, Benet de Seta, Arnau de Çauit, Pere d'Al, Guillem de Arrufat, Pere Gayllart, Guillem Ripollés, Ramón Ferrer, García de Satil, Bernat Batle, de Montroig, Arnau del Cax y Guillem Verdú, con la autorización de llevar cien pobladores más y darles casas y tierras, según el fuero de Valencia.

El rey Alfonso III agregaba, el 13 de mayo de 1287, a Morella, el castillo y población de Olocau, con obligación, por parte de Morella de rehacer el castillo que se encontraba medio arruinado y abandonado, y nombrar alcaide que fuera ciudadano de Morella u Olocau. La población quedaba con el derecho adquirido de nombrar justicia propio y jurados. El arzobispo de Zaragoza retenía sus derechos sobre la iglesia de Olocau, quedando en su arzobispado donde permaneció hasta la última redistribución de diócesis españolas en que pasó a la diócesis de Tortosa. [...]>>

cult.gva.es (pdf)


1272

Se constuïx el convent de Sant Francesc de Morella. Tots els pobles del Castell de Morella havien de contribuir. I havien de contribuir  al manteniment de la seva comunitat amb 500 sous l’any, amb el compromís per part dels frares de servir a les aldees i masos en “confessions, sermons i altres coses”.

  Eixarch, explicant el cas de La Mata, ens dóna una visió del paper que representaven els pobles dins de l’extens territori que va arribar a abarcar ‘Morella y sus aldeas’ o millor dit, ‘Els termes generals del Castell de Morella’, des de la primera meitat del segle XIII. Ho explica així:

  <<Compleja estructura territorial constituida por aldeas, calles, lugares de señorío (civil y eclesiástico). Se trataba de una poderosa organización político-administrativa, con unas leyes comunes, ‘Els Establiments Generals’, que a todos obligaban.

  Su organizador, D. Blasco de Alagón, el conquistador de estas tierras, aragonés como los caballeros y peones que le acompañaban, llevaba en sus mentes el ejemplo y la experiencia de aquellas comunidades de aldeas surgidas en lo que se ha llamado la Extremadura del reino aragonés, las de: Calatayud, Daroca, Teruel, Albarraciín, por citar las más importantes. Aunque más bien creamos en nuestro caso (y me baso en la opinión de prestigiosos historiadores) que la Reconquista halló formada nuestra Comunidad; y aprovechó tan sólo la cohesión tradicional que mantenía unidos a tantos pueblos con persistencia histórica. Esto obliga a concederles [a nuestros pueblos] mucha mayor antigüedad, tesis que podría confirmar el hecho que D. Blasco, en la Carta de población que concedió a Morella en 1233 (Segura Barreda, José. Morella y sus aldeas. Vol.I., 1, 188 y sgts. A. 1868), acudiera a los sarracenos para que fueran ellos los que señararan los términos del Castell de Morella [veure en 1233]

  Veinticuatro pueblos formaban la comarca de morellana con una extensión de 1.098 Km2, advirtiendo que no estaban incluidos los términos de Vilafranca, unida a Morella el año 1303, ni Olocau, anexionado en 1287. Así nos lo confirma el Dr. Manuel Grau Monserrat (Herbés. Col·lecció Universitària. Diputació de Castelló. A. 1986. Els tèrmens generals del Castell de Morella. 2.1. Aldeas y lugares de señorío, p.46):

  ALDEAS: Palanques, Forcall, Olocau, Portell, La Mata, Cinctorres, Castellfort, Vilafranca (unida a Morella el 1303), Vallibona, Herbeset, Chiva, Salvassòria (muy pronto simple masía, Parroquia de Santa Lucía) .

  CALLES: Palanques, La Mata, Herbeset, La Pobleta, Chiva y Saranyana.

  LUGARES DE SEÑORÍO CIVIL (“CAVALLERS”): Sorita (PERALTA), Ortells (BRUSCA), Todolella y Saranyana (CALVERA), Catí (BOCONA) y Herbés (GARCÉS).

  LUGARES DE SEÑORÍO ECLESIÁSTICO: Villores (Monjas de SIJENA), y la Tinença de Benifassà (Monasterio de Sª MARÍA): Fredes, Coratxar, Boixar, Castell de Cabres, Bel, La Pobla.

Pero no se olvide que de todo este extenso territorio era Morella la verdadera dueña y señora; y sobre cada uno de los pueblos integrantes ejercía su dominio y jurisdicción, quedando yodos sometidos a ella, en todos los aspectos y perdiendo gran parte de su autonomía municipal. Onerosas pechas e imposiciones sobre hornos, molinos y abastos constituían los derechos dominicales. Contribuían las aldeas con prestación de hombres, bagajes y dinero a las obras de común utilidad, según el criterio y arbitrio de los Jurados y prohombres de Morella. Ciertamente, gracias al esfuerzo y tesón de sus moradores se convertiría en la Edad Media en la primera Villa del reino, por su importancia, en ‘cap i casal’ de su comarca; pero también -qué duda cabe- por obra y contribución de sus 26 aldeas.

  De utilidad común fueron consideradas las obras de “murs e valls” consistentes en la conservación y ampliación de las murallas y sistema defensivo de la metrópoli; la traída de aguas de la fuente de Vinachos mediante un acueducto, verdadera obra de romanos; la construcción del convento de San Francisco en 1272, así como contribuir al sostenimiento de su comunidad con la prestación anual de 500 sueldos, con el compromiso por parte de los frailes de servir a las aldeas y masías en “confessions, sermons i altres coses”.

  Por otro lado, el Justicia Mayor de Morella ejercía en todo el territorio de su jurisdicción (a excepción de Olocau, a quien respetaron sus derechos y privilegios antiguos) el mero y mixto imperio, es decir, el ejercicio pleno de sus ilimitadas facultades; siendo los Justícias de las aldeas simples representantes y delegados suyos, “Lochtinents de justicia”, con funciones muy restringidas.>>

[EIXARCH FRASNO, José. La Mata (Els Ports de Morella). Aportación gráfico-documental a su historia. Pàg.45. 1987]


1273

Desembre, 13. Guillem d'Anglesola fa donació del lloc de Vilar de Canes a favor de Bernat de Montpalau i la seua esposa Guillerma. No ens afecta directament però resulta interessant.

<<Arxiu Municipal de Culla. Còpia simple de començaments del segle XVI, en bon estat de conservació
Presenta problemes de lectura en alqunes paraules, que posem entre claudàtors, degut pel que sembla al fet què el propi copista no les entenia, la qual cosa però no fa perdre el sentit general del text. Transcripció efectuada el 16-V-2009 a partir d'una reproducció d'aquest manuscrit

Trellat de la donatió de Vilar de Canes
 
Notum sit cunctis quod nos Guillermus de Angularia, per nos et omnes successores nostros, cum hoc publico instrumento perpetuo valituro, damus et in presenti tradimus vobis Bernardo de Montepalatio et Guillerme uxori vestre et successoribus vestris, in perpetuum, illum locum nominatum Vilar de Canes in termino de Culla, per vestrum proprium et franqum alodium, ab omni honere debitorum et alia [in quieti de novo pettitus] expeditum, propter multa ydonea servicia que nobis dicto fecistis et cotidie facitis.

Quiquidem locus afrontatur ex una parte in serram que descendit de Foyes et serra serra vadit usque ad regallum Molinelli, et de secunda parte vadit ad ramblam que descendit de Molinello et vadit usque ad perangustum, et tercia parte in hereditate de rivo Buxi et vadit usque in valle Carbonere, de quarta vero parte in glera vallis Carbonere et vadit glera glera usque ad serram de Foyes.

Quidquid sub dictis afrontacionibus includitur et determinatur damus vobis et vestris successoribus cum terminis, iuribus et pertinentiis suis, et cum domibus, campis, vineis, terris cultis et incultis, plantis, arboribus fructiferis et infructiferis, molendinis, furnis, [fustanis], et cum pratibus, [.....] pexeris, açutis, aquis, cequiis et aqueductibus, et reductibus, et cum montibus, et canalatis, et vestris redemptionibus eorundem, leudis, et cum suis entratibus et exitibus, et cum hominibus et feminibus eidem habitantibus et habitaturis, et cum omnibus suis iuribus nostris nullumque [..... nos] retinentes. Exceptantes et obstantes de posse iure dominio nostro et nostrumque posse iure dominio mittimus et transfferimus de presenti, ad habendum, tenendum, possidendum, explectandum, etiam ad dandum, vendendum, impignorandum, excomutandum, et ad omnes vestras vestrorumque voluntates perpetuo faciendas, dando tamen primitiam Deo, beate Marie, et Salvatoris de Culla, nos et nostri successores facimus habere et tenere vobis et vestris predictam donationem ut superius continetur, contra omnes persones conquerentes vel aliquid perturbantes obligamus vobis et vestri omnia bona nostra ubique. Quod est actum idus decembris anno Domini Mº CCº LXX[I]IIº. Sig+num Guillermi de Angularia qui hec laudamus, concedimus et firmamus. Testes firmare rogamus [.....] sigillo nostro fecimus roborare. Sig+num Bernardi de Guimera. Sig+num Geraldi de Romana, milites. Sig+num Arnaldi Astru[ch]. Sig+num Petri Vicent; testibus. [Sig+num mei Bernardi Pelegrini, notarii Morelle...]>>

[jaumeprimer.uji.es]


1270's (darreries)

Diu Carles Ripollés, parlant de Morella, i interessant per poder comprendre la història de Portell:

<<Hi ha dos punts importants per a poder comprendre en tota la seua magnitud la importància històrica de Morella [i comarca]. Per una part, Morella està situada al centre geogràfic dels estats peninsulars de la Corona d'Aragó, a la frontera entre Catalunya, l'Aragó i València, i prou a prop de Mallorca. Per l'altra, Morella sempre serà del rei, a partir de 1250, però totes les comarques veïnes són de les poderoses ordres militars (hospitalers, templers, calatraus, montesans...) i és l'únic lloc de reialeng en molts quilòmetres a la redona.

Fins a finals de la dècada de 1270, Morella [i segurament, amb ella, Portell] estava inclosa a l'Aragó però des d'aleshores forma part del Regne de València. De fet, les de 1261 són les úniques Corts Valencianes en tota la història en què Morella no està present. A les Corts, Morella ocupa sempre el lloc protocolari de primera vila del regne i només li passen davant les ciutats, primer València i Xàtiva, i més tard Oriola i Alacant.

Per contribució a les arques reials era la segona o tercera localitat del regne, encara que per entendre la importància de Morella cal tenir en compte que el terme general de Morella incloïa una trentena de localitats de l'actual comarca dels Ports, cadascuna de les quals tenia diferents graus d'autonomia. Aquesta complexa organització municipal estava regulada pels furs, sentències i concòrdies reials i variava des de la pràctica independència d'Olocau, passant per l'autonomia de les altres aldees, fins a la gairebé completa manca de personalitat jurídica dels carrers i llocs.

Es tracta d'una societat urbana amb una àmplia representació gremial: orfebres, argenters, escultors, teixidors... En aquells temps podem trobar comerciants morellans a l'Atenes dominada pels almogàvers o una expedició marítima del Batle de Morella per a conquerir el nord d'Àfrica el 1510. També hi havia una xicoteta comunitat jueva que tenia els mateixos drets que els de la ciutat de València, per concessió de Jaume I el 1264.>>

[morella.net]


1278

Comença el regnat de Pere el Gran, fill de Jaume el Conqueridor. A diferència de son pare, aquest rei parlava aragonés (son pare cita una frase seva en el llibre dels Feyts).

<<Pere el Gran, III d'Aragó, I de Sicília, I de València i II de Barcelona (València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 11 de novembre del 1285). Rei d'Aragó, rei de València, comte de Barcelona (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285). En aragonès: Pero; en llatí: Petri / Petrus. Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada. Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, si no portava en la seva cua un escut o un senyal del rei d'Aragó. El rei Pere III d'Aragó "el Gran" fou fill de Jaume el Conqueridor i de segona muller d'aquest, Violant d'Hongria.

El regnat de Pere III d'Aragó fou breu, tant sols 9 anys, degut d'una banda a la longevitat del seu pare el rei en Jaume I, i d'altre banda a la seva prematura mort a l'edat de 45 anys. Tot i així, en aquest breu període el rei Pere prosseguí el militarisme que l'havia caracteritzat quan encara era infant i aconseguí la conquesta del Regne de Sicília, fita que obrí el camí a la posterior expansió mediterrània de la Corona d'Aragó durant el segle XIV. [Aquest va ser el motiu de que] el novembre de 1282 el Papa Martí IV excomunicà Pere el Gran, i el març de 1283 fou desposseït de tots els seus regnes, que foren adjudicats al rei francès l'agost d'aquell any. Les hostilitats obertes entre el Regne de França i la Corona d'Aragó van començar amb els atacs d'Eustaqui de Beaumarchais a la frontera entre el Regne de Navarra i el Regne d'Aragó, i a la Vall d'Aran. Fou llavors quan el rei de França, Felip III l'Ardit, inicià la Croada contra Catalunya. Amb l'ajuda del papa Martí IV i de Jaume II de Mallorca, germà del rei, un exèrcit francès, comandat pel propi Felip III l'Ardit, envaí el nord de Catalunya el 1285.

El 1283 el rei va reunir les Corts de Tarassona (1283-1284), i pressionat per la Unió d'Aragó el rei va haver de concedir el Privilegi General d'Aragó, que confirmava els privilegis d'Aragó, Terol, Ribagorça i València, i atorgava que el Parlament aragonès es convocaria cada any, que el rei no declararia la guerra sense escoltar al Parlament d'Aragó, i que el Justícia d'Aragó intervindria en els plets que arribessin a la Cort. [...] Conquesta i annexió de la Senyoria d'Albarrasí [a Nunyez de Lara]. Esclafament de la revolta de les classes populars.>>

[ca.wikipedia.org]


1279-80

Eixarch, parlant de Forcall, ens dona una dada sobre la “décima” que pagaven els pobles del castell de Morella allà pels anys 1279-80 a l’Església. Diu així:

<<[...] hemos de creer que no fue numeroso en nuestro pueblo [Forcall] el elemento musulmán, si nos hemos de atender al testimonio de Beuter. A la misma conclusión se llega, después de comparar la cuantía de la Décima que satisfacían a la Iglesia Romana, al Papa, por los años 1279-1280, con carácter transitorio y extraordinario, como contribución a las Cruzadas (“Rationes Decimarum Hispaniae”, publicadas por el Dr. Font i Rius. Su original obra en la Biblioteca Vaticana) los pueblos de nuestra Comarca; impuesta seguramente de conformidad con la importancia demográfica y económica de cada uno de ellos. En cuanto a las contribución de los hombres que constituyen las diferentes “Universidates” [pobles], Forcall ocupa uno de los últimos lugares. Frente a Morella, a la que se asigna, en 1279, 160 sueldos, aparece nuestro pueblo con sólo 15. Las restantes poblaciones, o le igualan en sus aportaciones, como Catí y Cinctorres, o le superan, como Todolella, juntamente con Saranyana y La Mata, con 17 sueldos; Vallibona, con 22; Portell, con 25; Castellfort, con 30; Villafranca, con 50; Ares, con 84 [...]>>

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y pueblos de la Comarca “dels Ports”. Trabajos Históricos (1966-1993). Pàg.20. Excmo. Ayuntamiento del Forcall. 1987]  


Arturo Zaragozá, parlant de Vallibona, ens diu el següent:

<<Las noticias históricas históricas conocidas sobre Vallibona son escasas. La pérdida de los archivos municipal y parroquial, pueden ser la causa. La noticia más antigua que conocemos sobre la parroquia de Vallibona es la referencia a los pagos del diezmo de la cruzada en 1279 y 1280. La cuantía de estos es similar a la de las aldeas de Morella de mayor importancia, como Catí, Portell o Vilafranca (Rius, 1279-80).>>

[ZARAGOZÁ CATALÁN, ARTURO. Experimentación arquitectónica en la frontera medieval valenciana: Morella y Benifassà. La memòria daurada. Obradors de Morella s.XIII-XVI. Pàg. 72. Fundació Blasco de Alagón. València. 2003 www.lamemoriadaurada.com]


En internet trobem un altre document sobre el nostre poble. Com que la consulta és limitada, no ens queda del tot clar. De tota manera, sembla estar parlant de "sous" (ss.) i "diners" (d.): Caldrà consultar la font original per entendre de què va l'assumpte.

<<[...] En 1280, ALBALAT, 26 ss.

    ALMENARA. Almenara. 44 ss. En 1280, 44 ss. 6 d.

    ROSSELL. Rosell. 24 ss. En 1280, ROSSEA ET CENIA, Rosell y La Cenia, 24 ss.

     PORTELLO. El Portell de Morella. Portell de Morella. 66 ss. En 1280 PORTEL, 60 ss.

    [...*]>>

*Nota: ho consultem via internet en "books.google" i, malauradament només ens deixa consultar el text de manera parcial, amb la qual cosa, ens caldrà consultar la publicació original.

[BOLETÍN DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CULTURA. Vol. 22. p. 498. books.google.es]


Trobem més informacó sobre el tema, gràcies a Guinot:

<<PARROQUIAS DEL REINO DE VALENCIA EN EL SIGLO XIII (1233-1300). Vease el estudio más detallado que hace R. I. Burns, "El regne croat de València... pp.183-204.

Fuentes:

1279-80. Valencia y Tortosa. Pagos de la décima eclesiástica. Publicados por J. Rius serra, "Rationes Decimarum Hispaniae", t.1, Barcelona, CSIC, 1946.

Circa 1300, Valencia. Parroquias convocadas al primer sínodo conocido de la diócesis de Valencia. Archivo de la Catedral de Valencia, códice 98.

1314, Tortosa. Visita pastoral. Publicada por M. T. García Egea, "La visita pastoral a la diócesis de Tortosa del obispo Paholac, 1314", Castellón de la Plana, Diputación de Castellón, 1993.

Las cifras están expresadas en sueldos/dineros valencianos. Mixta indica población cristiana y mudéjar ["X" imagino que només cristiana]

OBISPADO DE TORTOSA        
  1279 1280 Primicias 1930
    (1279-1280)    
         
Castellfort - 100 30 X
Cinctorres (Turribus?) - - 15 X
Forcall - - 15 X
Herbés (Sobirans y Jussans) 58 58 7/4, 12/10 X
La Mata Vid. Todolella - - X
Morella (amb Xiva i Ortells)        
Morella (sola) 280 280 160 X
Xiva de Morella Vid. Hortells - - X
Hortells (i Xiva de Morella) 20 20 10 X
Olocau / Olocau del Rey        
Palanques        
Portell de Morella 60 60 25 X
Todolella (y Mata y Saranyana) 30/3 30/3 17 X
Vallibona 50 50 22/3 X
Vilafranca del Ports 70 70 50 X
Villores        
Sorita 100 s 26/7 7/10 X
         
Ares del Maestrat 65 65 84/8 X
Benassal 44 44 40 X
Catí 45 45 15 X
Culla 24 - 10 X
Castell de Cabres 31 31/1 10 X
Rossell (i la Sénia) 24 24 - -

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric: La creación de las comunidades campesinas y las parroquias rurales en una sociedad feudal de conquista: el sur de la Corona de Aragón (mitad del siglo XII - mitad del siglo XIII). pp.599-614. En Mundos Medievales. Espacios, Sociedades y Poder. Homenaje al profesor José Ángel García de Cortázar y Ruiz de Aguirre. Publican Ediciones. Universidad de Cantabria. Santander. 2012.] books.google.es


1282

Segons diu Francisco Ortí Miralles en el seu llibre d’Història de Morella (Benimodo, 1958,  pàg. 533) en 1282 Portell va tenir rivalitats amb Cantavella., per qüestions de límits de terme.

<<En 1282 tuvo rivalidades con Cantavieja por cuestiones de límites de término, que por fin se resolvieron pacíficamente.>>

[GAMUNDI CARCELLER, Serafín. La Comarca de Els Ports. Su patrimonio y sus gentes.Pàg. 284. Morella, 1994]


En una altra publicació, aquesta vegada de Guinot, ens diu en quin arxiu es troba aquesta informació i ens en dóna informació encara d'un altre document. Parla de les fronteres entre Cantavella i Morella, és a dir: Bailia de Cantavella i Morella amb les seues aldees (Portell inclós). Cito textualment:

<<Límits entre Olocau i Morella, A.C.A., Cancilleria, registre n. 59, f. 34; 1282, setembre, 8. Límits entre Morella i Cantavella per l'Esglesiola, A.C.A., Cancilleria, registre n. 59, f. 87; 1283, març, 10. Plet de termes entre Portell i l'Esglesiola. A.C.A., Cancilleria, registre n. 60, f. 45 i registre 61, f. 128v, etc.).>>

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. Els límits del Regne: el procés de formació territorial del País Valencià medieval, 1238-1500. Pàg. 51. Ed. Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d'Estudis i Investigació. València. 1995] books.google.es


1284

Entre alguns dels documents del llibre de José Albata, “Cantavieja y su Baylía”, pp.63-99, n'hi ha un on es nombra Las Albaredas. El transcric segons ho cita Martínez Calvo. “Perg.7 (61).- Compromiso entre Cantavieja e Iglesuela sobre la división de sus términos, que va de los Alvasedal [Alvaredas?] a la Umbría de Nogueruelas, a los Frontones de la Peña, y acaba en el Cabezo de las Casiellas y Laguna Negra (19-calendas Enero 1284)”

Per tal de demostrar que LOS ALVASEDAL = LAS ALBAREDAS, recorreré a un altre frangment del llibre de Martínez Calvo, pg.80, que és la carta pobla de Cantavella, i on surt el mateix tram: <<...de las Albaredas hasta Nogueruelas (mas), y por la Umbría debajo de las Nogueruelas hasta subir a la fuente de la Peña, y de allí se alarga hasta la cabeza de las Carellas, y de la cabeza de las Carellas (que, per tant, no son Les Cabrelles !) sigue hasta la Laguna Negra...>>

[MARTÍNEZ CALVO, Pascual. Historia de Castellote y la comarca. Antiguo partido, La Ginebrosa y Olocau del Rey. Pàg. 80. Editorial Hechos y Dichos. Zaragoza, 1992]


1284

Conflictes entre Morella (Portell inclòs) i la bailia de Cantavella, concretament, La Cuba. Seria interessant poder vore què diuen els documents (noms, topònims, etc.), perquè si La Cuba tenia conflictes amb Morella, segurament els devia tindre amb Portel o la Mata:

<<Fruto de actuaciones propias del a Comunidad (de Teruel), además de la firma de acuerdos, tal como ya se ha dicho, fue el establecimiento de aduanas (se conocen las ubicadas en Mosqueruela y Sarrión para el control de los rebaños de las villas castellonenses, o la de Barracas para todo el trasiego entre Aragón y Valencia), la construcción de puentes (se documenta al concejo de Mosqueruela contratando a un maestro para construir el "puente de Maravillas" en la ruta hacia Castellón, etc. [encara està, al riu Montlleó, entre Mosquerola i Vistabella; segons alguns investigadors, abans podria haver hagut un pont romà]

En el resto de dominios de la Sierra, las baylías y otros señoríos también buscan y establecen acuerdos de reciprocidad de pastos; para la baylía de Cantavieja, éstos se asientan en una clara cronología: baylía de Cervera (1288), Tortosa (1294) y Morella (concedido por Jaime II en 1299).  Hacemos notar, primero, que, aunque los años citados corresponden a los derechos de concesión de derechos por los monarcas, los conflictos son anteriores (como el que surgió en 1284 entre Morella y La Cuba por aprovechamiento de hierbas; ACA, Reg.56, fol.9); segundo, que lo anterior sirve a título de ejemplo y no para delimitar zonas exclusivas de trashumancia (los documentos reales también nos hablan de concesiones a los ganaderos de Teruel y su Comunidad en los herbajes de Tortosa en 1331 o, recíprocamente, a los de Metella en los pastos de la comunidad, en Mosqueruela y Valdelinares); tercero, a pesar de los acuerdos de reciprocidad, se suceden los litigios (la baylía de Cervera, con la villa de Sant Mateu a la cabeza, logran también acceder a los pastos de los territorios orientales de la Sierra, pero, a pesar de los acuerdos, entre 1310 y 1318 se suscitan por lo menos seis pleitos por restringirse los derechos obtenidos en las áreas de agostada tradicionales: Tronchón, Iglesuela, Cantavieja, Fortanete, Aliaga y Morella); y cuarto, también aquí se establecen aduanas, como la de Cantavieja, que figura en las disposiciones de las Cortes de Monzón (1.376), donde se fijan las fronteras económicas entre Aragón y Cataluña.>>

[ARGUDO PÉRIZ, José Luis (1993): Evolución històrica y del marco jurídico de la ganadería trashumante. En "Cuadernos de la trashumancia", nº 14 (pp.25-43). Coord. Alex Farnós. ICONA. Madrid] mapama.gob.es


1285

Comença el regnat de Alfons el Franc, fill de Pere el Gran.

<<Alfons el Franc o el Liberal, I de València, II de Barcelona i III d'Aragó (València 1265 - Barcelona 1291), comte de Barcelona, rei d'Aragó i de València (1285-1291) i rei de Mallorca (1286-1291). Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília. A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans. Alhora el seu germà segon, Jaume el Just va heretar el regne de Sicília.

Per encàrrec del seu pare Confiscà el regne de Mallorca a Jaume II de Mallorca, el seu oncle, perquè havia col·laborat amb la Croada contra la Corona d'Aragó, la invasió francesa de juny-octubre de 1285, atacant entre 1285 i 1286 les illes d'Eivissa i de Mallorca. Entre 1286 i 1287 conquerí a més l'illa de Menorca al ra'îs Abû'Umar. Els reietons de Menorca eren vassalls del casal català des de temps de Jaume I el Conqueridor però aquest fou acusat d'aliar-se amb Tunis, i de retruc amb els angevins i francesos. L'illa de Menorca quedà despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada "de bona gent de catalans". [...] La seva ambició mediterrània comportà un desànim de l'aristocràcia aragonesa, que se sentí deixada de banda, i que arribà a veure qüestionats els seus privilegis davant una monarquia triomfant. Així hi hagué diverses topades entre el rei i els aristòcrates en diferents períodes. [...] Quan semblava que el rei estava disposat a vèncer l'oposició unionista per la força, les dificultats de la política exterior el van afeblir i hagué de transigir davant les exigències de la Unió (1287) en matèria de justícia, de l'aplicació del Fur d'Aragó a València, del nomenament de consellers, etc.>>

[ca.wikipedia.org]


1287

Maig, 13. Alfons III agrega Olocau del Rei al castell de Morella:

<<En l'agost del 1.180 Alfons II concedeix el castell a l'orde de Sant Joan, defensat a partir d'aquests moments des de poblacions baix-aragoneses, doncs encara tardaria en passar Morella a mans cristianes uns cinquanta-un anys. Cap el 1.264 passaria a ser pertinença reial, per canvi a l'orde de Sant Joan amb Vilafamés. L'infant Pere, donà a poblar Olocau el 22 d'abril del 1.271 a Domènec de Seta, Arnau Çavit i altres més; població confirmada en posteriors ocasions. En maig del 1.287, Alfons III afegeix Olocau al castell de Morella, mantenint determinats privilegis, com el de poder triar justícia. A partir d'aquest moment i fins el 1.691, en què es va independitzar, formà part com un poblet més de l'alfoç morellà. >>

[uv.es]  


La fitxa de la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana, ens completa la informació:

<<El castillo de Olocau es citado ya en el siglo X, relacionado con los enfrentamientos entre los descendientes de Al-Muctádir de Zaragoza, ocurridos alrededor de la fecha de 1084, reyes moros de Zaragoza y Tortosa; el Cid lo ocupó, reconstruyéndolo en tales circunstancias y según palabras de Menéndez Pidal "lo labró de nuevo y lo abasteció de hombres, de armas y de provisiones".

Debió pasar a manos cristianas en el año 1180, fecha en que fue concedido por el rey Alfonso II de Aragón a Fray Armengol D'Aspa, maestre de la Orden del Hospital. Debió ser conquistado de forma definitiva a la vez que Morella y también por las huestes de Blasco de Alagón. Éste recompensó a los caballeros que le ayudaron en la conquista asentándolos en los lugares que después serían las aldeas y lugares de señorío del castillo de Morella.

El castillo de Olocau volvería al señorío real hacia 1264, al recibir los hospitalarios el castillo de Villafamés y la alquería de Vall d'Alba a cambio de Olocau que habían recibido por donación real en 1180.

Olocau recibió carta de población dada por el infante Don Pedro el 22 de abril de 1271 dada a Doménec de Seta, Benet de Seta, Arnau de Çauit, Pere d'Al, Guillem de Arrufat, Pere Gayllart, Guillem Ripollés, Ramón Ferrer, García de Satil, Bernat Batle, de Montroig, Arnau del Cax y Guillem Verdú, con la autorización de llevar cien pobladores más y darles casas y tierras, según el fuero de Valencia.

El rey Alfonso III agregaba, el 13 de mayo de 1287, a Morella, el castillo y población de Olocau, con obligación, por parte de Morella de rehacer el castillo que se encontraba medio arruinado y abandonado, y nombrar alcaide que fuera ciudadano de Morella u Olocau. La población quedaba con el derecho adquirido de nombrar justicia propio y jurados. El arzobispo de Zaragoza retenía sus derechos sobre la iglesia de Olocau, quedando en su arzobispado donde permaneció hasta la última redistribución de diócesis españolas en que pasó a la diócesis de Tortosa. [...]>>

cult.gva.es (pdf)


1287

Setembre, 1. Tarazona. Alfons el Lliberal atorga als veïns de les aldees de Teruel franquesa de lleuda, pes i peatge. El document està en la web de la Universitat Jaume I.

<<Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Libro de la Comunidad de Teruel. Ms. 707. Còpia simple de començaments del segle XVII, ff. 56v-58r
Garcia Edo, Vicent. "El Libro de la Comunidad de Teruel (1206-1533). Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. 1999, p. 432

Noverint universi, quod nos Alfonsus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum, Valencie ac comes Barchinone; attendentes quod vos fideles nostri aldeani Turolii predecessoribus nostris et nobis fideliter deservistis et etiam quotidie nobis deservitis, idcirco per nos et successores nostros, de gratia speciali concedimus vobis, dictis aldeanis presentibus et futuris et vestris perpetuo, quod sitis franchi, liberi et inmunes, per totam dominationem nostram, tam per mare quam per terram quam etiam aquam dulcem, ab omni lezda, pensu, pedagio, quod nobis vel successoribus nostris pro aliquibus rebus seu mercibus vestris solvere teneremini et deberetis. Hanc autem concessionem et gratiam facimus vobis, aldeanis predictis et vestris perpetuo, per nos et omnes successores nostros, sicut melius dici potest et intelligi, ad vestrum vestrorumque salvamentum et bonum intellectum. Mandantes universis supraiuntariis, baiulis, justiciis, merinis, juratis, judicibus, lezdariis, pedagiariis et universis aliis offitialibus nostris presentibus et futuris, quod predictam gratiam et concessionem nostram firmam habeant et observent et faciant inviolabiliter observari, et non contraveniat nec aliquem contravenire permitant aliqua ratione.

Datum Tiraçone kalendis septembris anno Domini millesimo ducentesimo octuagesimo septimo. Sig+num Alfonsi Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum et Valentie, ac comitis Barchinone. Testes sunt infans dominus Petrus, frater domini Regis, Artaldus de Luna, Llupus Fierich de Luna, Marcho de Focibus, Luppus Fererich de Lurcenich.
Sig+num Jacobi de Cabanyes, scriptoris dicti domini Regis, qui de mandato eiusdem hec scribi fecit et clausit, loco, die et anno prefixis.
>>

[jaumeprimer.uji.es] Confirmat el 2 de maig de 1328


1291

Comença el regnat de Jaume el Just (Jaume II), segon fill de Pere el Gran i germà de l'anterior rei, Alfons el Franc.

<<Jaume II d'Aragó, anomenat el Just (València, 10 d'agost de 1267 - Barcelona, 2 de novembre de 1327), fou rei de Sicília (Jaume I: 1285-1296), d'Aragó, de València (Jaume II: 1291-1327), de Mallorca (intrús: 1291-1295) i de Sardenya (Jaume I: 1324-1327), i comte de Barcelona (Jaume II: 1291-1327). En aragonès: Jaime; en llatí: Jacobus. Per la Pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «Senyaler, Almirall i Capità General de l'Església de Roma». Fou el segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó.

Aliat amb Ferran IV de Castella pel tractat d'Alcalá de Henares, va participar en la guerra contra Granada, impulsant la Croada d'al-Mariyya el 1309, però no va aconseguir conquerir la ciutat. L'intent responia a la política recomanada per fra Ramon Llull en el seu projecte Rex bellator de reconquesta de Terra Santa. Conquerí Sardenya (1324) de forma efectiva i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble (Imperi Romà d'Orient). [...] En 1319 va fundar l'Orde de Montesa, orde militar que va incorporar part dels templers en ésser suprimit l'Orde del Temple. El papa va permetre que, al Regne de València, els béns templers passessin a un orde de nou creació, que continués la seva tasca.>>

[ca.wikipedia.org]


1294

Setembre, 18. Divisió dels termes municipals de Vilafranca i Ares. Trobem el document sencer en la web de la UJI. El que passa és que l'original sembla estar en mal estat.

<<Arxiu Històric Nacional. Madrid. Ordes Militars. Pergamins. Carpeta 523, nº 510P. Original en deficient estat de conservació que provoquen llacunes en el text
Transcrit el dia 1-XII-2007 a partir d'una reproducció del manuscrit de referència. Entre claudàtors figuren els fragments de text que no es poden llegir

Manifesta cosa sia a tots quans esta carta veuran ni oÿran, quom tal dia lo qual és dit XIIIIor kalendas octubris anno Domini Mº CCº XCº quarto, en Pere de Líbia, batle general en lo reegne de València per lo senyor rey, per manament e auctoritat donada a él per lo senyor rey, ab carta en paper escrita en les es[..... .....] segelada ab lo segel del senyor rey, la tenor de la qual tal és:
[...]

Los quals mollons ho fites, primerament assignaren e posaren mulló bax dejús lo colat de Benafebus*, entre II foyes, la una del terme d'Ares e l'altra del de A[res ..... ..... .....]
[E posa]ren altre mulló prop d'aquest, que posaren [..... ..... ..... ..... aquelles], e va a ferir a un altre mulló qui és assats enmig del dit barranch.
E d'aquí va a ferir a un altre mulló prop d'aquest, qui és dejús
[davall] lo maior marge pus prop.
E d'aquí va çingla çingla del marg[e ..... ..... .....] al mulló qui és posat e.l som de la roca qu[e..... ..... .....] mas de Centelles.
E d'aquen va a ferir a un muló qui és posat en la peça de P. Bardela.
E d'aquen va a ferir a un mulló qui és posat el marge pus prop.
E d'aquen va a ferir a un mulló qui és posat en [la or... ..... ..... ..... d'en Bardela.
E d'aquen va a ferir a un mulló que és posat prob lo camí de Villafranca, en vista de Solanelles.
E d'aquen va a ferir a un mulló vel qui és en la loma d'en Bernat Fabregat.
E d'aquen va a ferir a un mulló que és posat en lo barranch, en la punta en la onor d'[en ..... ..... .....].
E d'aquen va baranch baranch entro a un mulló qui és posat en la punta de les Roques, entre la onor de na Balaguera e de Domingo Escuder.
E d'aquen va a ferir a un mulló qui és posat entre la onor de na Balaguera e d'en Pascual Escuder.
E del dit mulló va a ferir a l[a ..... ..... ..... .....]; e barranch barranch puje sobre lo font de La Mola.
E de La Mola va a ferir a un mulló qui és posat prop un çirer bort.
[...]

Sig+num d'en P. de Líbia, batle sobre dit, per l'auctoritat donada a él per lo senyor rey. Sig+num d'en P. de Vinatea, procurador dessús dit per lo noble don Artal d'Alagó e per lo poder a ell donat, nós tots enssemps qui açò loam e aprovam, e confermam, e atorgam, en perdurable memòria p[rometem]. Testimonis en Domingo Morel, e Joan de Mengalon, e Sanxo Alberit, e Goçalbo de Xulbe, veÿns de Villafrancha, e Domingo Péreç, habitador, e Matheu Fabregat, e P. Ros, e Arnau Girard, veÿns d'Ares. Seya+l de mi, Bernard Boràç, notarii públich d'Ares, qui açò escriví en lo dia e l'an en la primera línea posat.>>

*En la carta pobla del Riu de les Truites (Vilafranca) també surt: "cabeço de Venahebu, cotum Venahebu intus stando". Sembla que seria la mola d'Arriello. (veure doc. en 7 de febrer de 1239)

[jaumeprimer.uji.es]


1295

Octubre, 18. Portell de Morella. "Bartomeu Descamps, veí d'Ares i síndic de fra Domingo d'Escanella, lloctinent del comanador d'Ares de l'ordre del Temple, i del seu consell municipal, compareix davant Ramon Vaquer, justícia de Portell, i dels seus jurats, i els presenta una carta de dit frare en la qual es queixa que [els de Portell!!] havien atacat, segrestat i fet pagar uns diners a Pere Ros, veí d'Ares, per acusacions d'un anterior conflicte no resolt, per la qual cosa els reclama que actuen per la via judicial que correspon. Seguidament reclama al consell de Portell que tornen els diners embargats i lliuren a la justícia els veïns seus que atacaren en Ros per trencament de la seguretat del camí reial." En són testimonis Berenguer Torà, Jaume Ros i Ramon Piquer, veïns de Morella. Notari, Bernat Borràs, notari públic d'Ares. Pergamí original. ACA, Pergamins de Jaume II, núm. 558.

<<Coneixeran tots quants aquesta carta veuran ni oyran com aytal dia que és dit XV kalendas en noembre en l'an de Mº e CCº e XCº e Vº que en presència de mi, Bernat Boraç, notari públich d'Ares, e dels testimonis dejús scrits comparech en Bertolomeu Dezcamps, veyn d'Ares, en nom e en veu d'en frare Domingo d'Escanella, tinent loch de comanador en Ares, e de la justícia e dels jurats e dels pròmens del dit loch d'Ares, comparech en la villa de Portell davant  en Ramon Vaquer, justícia de Portel, e d'en G(uillem) Jovan e en Barberà \de Belloch,/ jurats, e tota la universitat del dit loch de Portel, e presentà e legir féu davant lo dit justícia e jurats e los pròmens del dit loch de Portel una letra en paper escrita segelada e·l dors, la qual letra era del desús dit frare Domingo e de la justícia e dels jurats e dels pròmens d'Ares, la qual letra ere sigelada ab lo sigel del dit conssel d'Ares, la qual letra venie a la dita justícia e jurats e als pròmens de Portel, la tenor de la cual tal és:

"Als molts savis e honrats justícia e jurats e los pròmens de Portel, de mi, frare Domingo d'Escanella, tinent loch de comanador en Ares, e de la justícia e dels jurats e dels pròmens del dit loch, salutz e bona amor. A la vostra saviea per la tenor de les presents vos fem saber de com vénch davant nós en P(ere) Ros, veyn \nostre,/ clamant e querelant de vosaltres e posà davant nós de com él que se'n venie devés Ares e, quan fo fora de Portel un gran troç veniens per lo camín real, eixqueren ben XXX fins a XL òmens de Portel acaçan al dit P(ere) Ros, e quan foren a él, prengeren-lo e tornaren-lo-se pres entrò prop de Portel, e quan foren prop de Portel, P(ere) Berenguer e d'altres veyns vostres posaren clam contra lo dit P(ere) Ros que él ab altres òmens d'Ares, que avien pres a éls e·l temps del noble n'Artal d'Alagó, a qui Déus perdon, e que li avien tolt al dit P(ere) Berenguer IIII sous fins a V sous, sobre la qual quosa nos maravelam molt de vosaltres com sou tan osats de trencar ne de crebantar lo camín real ne·ncara pendre ne d'embargar ni destrényer al dit veyn nostre, ne·nquara que li fes pagar III sous fortívolment per la dita raó sens fadiga de dret que en lo loch d'Ares no atrobàs, e com vosaltres demanats e consentits demanar e aveu destret e enbargat e peyorat e fet pagar al dit veyn nostre los dits III sous per raó dels dans e mals ésser feyts el temps del noble do<n> Artal d'Alagón, a qui Déus perdó, maravelam-nos fort en vosaltres de com sou tan osats de començar tal quosa per tal quar lo senyor rey, quan lo canbi ab la cavalleria del Temple, \fer/-nos féu bon privillegi de tots los dans e mals e maleficiis que los omes d'Ares ne de la tinença de les Quoves agéssen feyt en lo temps trespassat tro lo dit cambi se féu ab la dita cavalleria del Temple. Per què us pregam e us requerim de part del senyor rey e per lo privilegi a nós dat e atorgat e confermat per lo dit senyor rey, que encontinent façats retre e deliurar los dits III sous ab tots los dans e messions feytes e per fer per la dita raó. Encara us requerim de part del senyor rey que los dits malfeytors e crebantadors del camín real sien presos o hafiançats per ésser a la mercé del senyor rey, encara axí com aquels que són crebantadors e trencadors e que vénen contra los privillegis del senyor rey e contra la sua volentat e lo seu manament. En altra manera nós enantaríem segons que raó sia faedor, a falta e a fadiga vostra.

Dada en Ares, XV kalendas en noembre en l'an de Mº e CCº e XCº e Vº."

E legida la dita letra lo dit en Bertolomeu Deçcamps, en nom e en veu del dit tinent loch de comanador en Ares e de la justícia e dels jurats e dels pròmens del dit loch, demanà e requerí als desús dits justícia e jurats e los pròmens de Portel que encontinent li deliurassen los dits III sous los quals avien presos e feyts pagar per força al dit P(ere) Ros non deüdament e injusta, e totes les messions e dans que per aquela raó feyt avien ne farien per la damun dita raó ne sofert. Enara requerí en nom e en veu dels desús dits que los trencadors e creban<tadors> del camín del senyor rey e los trencadors e crebantadors del privil·legi del senyor rey, sien presos o finçats per ésser a la mercé del senyor rey axí com aquells qui vénen contra lo manament e la volentat e contra los privil·legis del senyor rey. E feyt lo requeriment per lo dit en Bertolomeu Deçcamps en nom e en veu dls desús dits tinent loch de comanador e de la justícia e dels jurats e dels pròmens d'Ares, e legida la dita letra, demanà e requerí a mi, notari dessús dit, que per mon oficii scrivís e en forma pública metés la dita presentació de la dita letra e lo dit requeriment feyt ab dit justícia e jurats e als pròmens de Portel e totes les quoses per mi dites e totes raons, a conservació del dret de la orde de la cavalleria del Temple e de tota la universitat de la villa e del terme d'Ares. E per què la dita presentació e requeriment no puxca éser negat ne abcegat e que puxca demostrar lo dit tinent loch de comanador e los pròmens d'Ares totes ores que a éls ben vist serà faedor, man-o metre en forma pública e yo, dit Bernat Boraç, notari públich d'Ares, estat request per mon ofici per lo dit en Berthomeu Deçcamps, en nom e en veu dels desús dits la dita presentació e requeriment per mon ofici en forma pública metí, presents testimonis Berenguer Torà e Jacme Ros, e R(ramon) Piquer, veyns de Morella.

'Sig+num Bernardi Boracii, notarii publici de Ares, qui hoc scripssit cum literis emendatis et suprapositis in IIIª linea ubi dicitur 'Belloch', et in VIº linea ubi dicitur 'nostre', et XIª linea ubi dicitur 'féu', die et anno quo supra.>>

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. Pergamins, processos i cartes reials. Documentació disperasa valenciana del segle XIII. pp.145-147. Universitat de València. Fonts Històriques Valencianes. València. 2010]

Tres dies més tard, continua el cas en Morella:

1295, octubre, 21. Morella. Fra Ramon d'Escanola, lloctinent del comendador d'Ares de l'ordre del Temple compareix davant Pere Ricart, justícia de Morella, i, després de presentar-li còpia de dos documents del rei Jaume II en els quals perdona i anul·la qualsevol reclamació per dans contra els hòmens d'Ares quan encara eren vassalls d'Artal d'Alagó per la guera que hi hagué aleshores, es queixa que el justícia i homes de Portell havien pres Pere Ros, veí d'Ares, per cobrar-li uns diners d'indemnització. el justícia de Morella li respon que ell no en sap res però que si hi ha denúncia, ell actuarà com pertoca. En son testimonis Sanxo de Tena, poster reial, Pere de Vinatea, Pere de Paners, Bernat Roig i Bonanat Escolà. Notari, Jaume d'Urgell, notari públic de Morella. Pergamí original. ACA, Pergamins de Jaume II, núm. 560.

'Noverint universi quod duodecimo kalendas Novembris anno Domini millesimo CCº nonogessimo quinto', en presència de mi, notari, e dels testimonis desús escrits, davant en P(ere) Ricart, justícia de Morella, comparech el religiós frare R(amon) d'Escanola, tinent loch de comanador en Ares, e dix a demostrà al dit justícia, a conservacio del dret dels frares de la cavaleria del Temple e dels hòmens d'Ares, que com lo senyor rey en lo tractament del cambi de la ciutat de Tortosa que féu ab lo senyor maestre e ab los frares de la cavaleria del Temple de Peníscola e de Ares e a tots los lochs de la tinença de les Coves ab carta segons que és contengut en i treslat feit d'aquela carta per auctoritat d'en P(ere) Barberà, notari de Morella, la tenor de qual és aytal:

"Hoc est translatum a quadam litera domini regis in pargameno scripta et cum sigillo suo cerco pendenti sigillata de verbo ad vertum bene et fideliter sumptum IXº kalendas Aprilis anno Domini Mº CCº XCº quarto, cuios series talis est:

     Noverint universiti quod nos, Iacobus, Dei gracia rex Aragonum, Sicilie, Maioricanum et Valencie ac comes Barchinone, per nos et nostros presentes et futuros absolvimus, remittimus, diffinimus et indulgimus vobis universis et singulis hominibus de Paniscola et de Ares et omnium et singulorum locorum tenencie de les Coves, videlicet ville et castri de Covis de Avinromano et de la Salçadella et de Albochàcer, de Villanova, de la Serra et de Terig, in perpetuum omnes iniurias et maleficia per vos illata contra quascumque personas tempore quo eratis nobilis Artaldi de Alagone, et omnes peticiones, acciones et penas civiles et criminales quas contra vos vel bona vestra racionibus supradictis movere, exigere vel infligere possemus vobis vel vestris, exceptis tamen debitis fideiussonibus et demandis de creditabus de quibus teneamini facere querellantibus de isden iusticie complimentum, facientes vobis et vestris de predictis omnibus et singulis finem perpetuum et pactum de non petendo sicut melius dici potest et intelligi ad vestrum vestrorumque salvamentusm et bonum intellectum, inponentes nobis et nostris in premissis sillencium sempiternum. Mandantes universis oficialibus et subditis nostris presetibus et futuris quod presentem absolucionem, remissionem, difinicionem et dindulgenciam firmam habeat et observent et non contraveniant nec aliquem contravenire permitant aliqua racione. 

     Datum Dertuse, quatuor decimo kalendas Octobris anno Domini Mº CCº XCº quarto."

Et aprés encara el dit senyor rey, a instància del dit senyor maestre, manàs als omes de Morella e de Terol e de les aldeyes sues sque la dita absolució aquesen ferma entre moltes coses contengudes en aquel manament, segons que és contengut en un treslat feit per auctoritat del dit en P(ere) Barberà la tenor del cual és aytal:

"Hoc est translatum a quadam litera domini regis in papiro scripta et in dorso sigillata cum sigillo suo de verbo ad verbum bene et fideliter sumptum IXº kalendas Aprilis anno Domini Mº CCº XCº quarto cuios tenor talis est:

     Iacobus, Dey gracia rex Aragonum, Sicilie, Maioricanum et Valencie ac comes Barchinone, fidelibus suis hominibus Turolii et Morelle et aldearum suarum, salutem et graciam. Ex perte venerabilis magistri millicie Templi intelleximus quod vos seu aliqui vestrum tenetis in regardo homines de Arres et locorum tinencie de Covis qui fuerunt nobilis Artaldi de Alagone, racione maleficiorum per ipsos vobis illatorum tempore guere quam habebamus cum dicto nobili. Unde cum nos in compossicionem quam fecimus cum dicto nobili promisserimus quod fecerimus remitti et indulgi per nos dicto nobili et suis predessessoribus et omnibus vasallis et valitoribus eorum et eciam omnibus qui iu<v>abunt cum et cum eo erant et cum suis vasallis in guetra predicta omnes iniurias et omnia maleficia que vobis fecissent, exceptis debitis fideiussoribus et demandis de hereditatibus de quibus vobis facerent iusticie complimentum, dicimus et mandamus vobis quatenus racione predicta non teneatis dictos homines de cetero in reguardo nec inferratis vel inferi faciatis aut consenciatis malum aliquod sive dampnum nec eciam faciatis eisdem peticionem aliquam seu demandam racione predictarum iniuriarum et malificiorum vobis per eos illatorum.. 

     Datum Dertuse, XVII kalendas Novembris anno Domini Mº CCº XCº quarto."

 

[...] I ja no podem llegir més del llibe perquè les següents pàgines no estan disponibles a internet. Nomé petits fragments, com:

 

"...[...] E la justícia de Porteyl, en menyspreu de la dita absolució et manament del dit senyor rey, a instància d'en P(ere) Berenguer, \veín de Portel,/ pres fora la villa en P(ere) Ros, veyn d'Ares, et forcívolment alí XX hòmens ho pus tornàs aquel dit... [...]"

 

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. Pergamins, processos i cartes reials. Documentació disperasa valenciana del segle XIII. pp.148-149. Universitat de València. Fonts Històriques Valencianes. València. 2010]


1299

Parlant de la trashumància, que ací a Portell, la gent major encara coneix com "anar a extrem", i que, per cert, encara es fa en major o menor medida pels assagadors de la comarca i el veí Aragó, José Luis Castán ens fa menció d'un parell de dades que, encara que no nomena al nostre poble, sí l'afectava de ple:

<<La primera mención de pastores de Cantavieja trashumando hacia Levante la tenemos en una carta de la reina en 1299 en la que notificaba que sus ganados podían pasar libres en Morella, sin tener que pagar por ello derecho alguno de herbaje. Como Morella se opuso, fue necesario pactar en 1320 que los ganados de las dos villas podían apacentarse en ambos términos. En el siglo XIII hay documentados conflictos con Morella, llegando incluso al asesinato de varios hombres en los términos de Cantavieja, so pretexto de que "habían hecho daño". En estos siglos es cuando la trashumancia se consolida, creando redes de comunicación, comercializada a través de la feria de San Mateo, se exportaba a Francia e Italia por genoveses y florentinos.>>

[CASTÁN ESTEBAN, José Luis. La trashumancia en la Bailía de Cantavieja. pp.100-101. Miscelánea del Centro de Estudios del Maestrazgo Turolense. BAYLÍAS. Año 2006. Cantavieja. 2006]


  Cartes de poblament i delimitacions de territoris:  1201-1232   1233-1242   1243-1300
 

www.portell.tk  -  portellweb@yahoo.es

Recopilació bibliogràfica i transcripcions de Jacint Cerdà